La vanitat, com a verinós company de viatge que és, trastoca la sensació de realitat fins al punt de distorsionar-la. Fa temps que la lliga espanyola fa ostentació per Europa de ser la més competitiva, la més espectacular. La millor. D'un temps ençà, però, l'afirmació només se sustenta pel grau d'excel·lència i èxits del Barça i per l'esperit indomable del Madrid per contrarestar-ho, gràcies als diners infinits de Florentino. Ni rastre d'outsiders al títol; tampoc aquest any tot i el voluntariós esforç de Vila-real i el València per resistir. D'aquí a unes jornades, la bipolaritat ja serà un fet. Irremeiablement.

Però no és només a la gespa on es dirimeix el veritable potencial d'una competició. Hi ha aspectes satèl·lits –o que possiblement no ho siguin tant– que també li han d'atribuir grandesa i credibilitat. Prefereixo passar de puntetes per les actituds del comitè de competició, regit per un criteri (?) inversemblant i més predisposat al càstig als que falten al respecte als àrbitres que als que apliquen la violència per frenar els cracks. Em vull centrar en l'oblid sistemàtic que es té de l'espectador o l'aficionat, el consumidor principal del producte. Ha tornat a quedar palès amb el marejant ball de dates i hores a què s'està sotmetent el proper Barça-Madrid. Ara sembla que el dilluns 29 de novembre pren la pole, però segur que no està tot dit. Ens faran creure que fa gairebé dos mesos que estan convocades les eleccions a la Generalitat (diumenge 28) i ningú havia pensat que els dos esdeveniments podien xocar per motius de seguretat? Com pot ser que una lliga que presumeix de tan pedigrí només tingui fixats els horaris d'aquesta jornada i la propera? És lícit, i lògic, que qui pagui mani, i les televisions supediten els partits als seus interessos. Ara bé, no sembla que hi hagi motius de pes per ajornar la definició d'uns horaris, com a mínim, a dos o tres mesos vista. Així ho fan a la Champions i també a Anglaterra, on fins i tot la Premier arriba en previsió fins a final de temporada. I, en un altre esport i un altre context, hi ha l'extremisme de l'NBA. Als Estats Units, saben més que ningú on és la mare dels ous del negoci i, per exemple, un aficionat dels Lakers pot saber a dia d'avui a quina hora jugarà el seu equip un partit a l'abril –sí, a l'abril– i fins i tot en quina televisió l'oferiran.

En la lliga espanyola, la previsió hi escasseja i, si per exemple, un aficionat de l'Espanyol vol aprofitar la visita del seu equip a Màlaga de finals de març per veure'l, ho té cru per saber-ho amb antelació. I potser s'arrisca, agafa vols pel cap de setmana i li acaben col·locant en dilluns. Primitiu.