Crisi

Que com­pli­cat que ho té bona part de l'esport pro­fes­si­o­nal per sobre­viure, per no dir que ho tenen tots, en aquests temps que cor­ren. Els pocs recur­sos econòmics que hi ha no per­me­ten gai­res ale­gries i cal filar molt prim per fer una gestió rigo­rosa i com­pro­mesa només per anar fent. Sense luxes. És obli­gat. Ben pocs no estan endeu­tats fins al coll. Les difi­cul­tats econòmiques actu­als no són ali­e­nes a l'esport i obli­guen a refer plan­te­ja­ments i espe­rar que els objec­tius espor­tius es com­plei­xin per no tenir més pati­ments. Sovint es recla­men i s'impo­sen renúncies per poder ajus­tar els pres­su­pos­tos. No hi ha cap més remei. Dei­xar-ho tot a la pro­posta espor­tiva és arris­cat. És clar que sem­pre es depèn dels resul­tats i en mol­tes oca­si­ons s'ha vist que una bona gestió econòmica i una des­feta espor­tiva en una mateixa cam­pa­nya gene­ren reac­ci­ons molt dife­rents entre els socis d'una enti­tat. Sem­bla que els pre­o­cupa molt més l'apar­tat espor­tiu que no pas l'econòmic. La valo­ració que es fa oblida la rigo­ro­si­tat i reclama, sigui com sigui, que els seus gua­nyin. Cada cop és més com­pli­cat acon­se­guir ingres­sos i tro­bar recur­sos que acom­pa­nyin uns números que sovint no qua­dren. Els ges­tors espor­tius no en tenen prou amb una enti­tat soci­al­ment forta. Això ajuda, però no cobreix els pres­su­pos­tos i els calen altres fonts d'ingres­sos que sem­pre són com­pli­ca­des de tro­bar. Argu­men­tar sim­ple­ment la com­pli­ci­tat amb els col·labo­ra­dors o les empre­ses sense cap altra com­pen­sació que par­ti­ci­par d'un pro­jecte engres­ca­dor arre­lat, per exem­ple, en un àmbit ter­ri­to­rial con­cret, con­venç ben pocs altruis­tes més pre­dis­po­sats segu­ra­ment a decan­tar-se per l'esport for­ma­tiu que no pas pel pro­fes­si­o­nal o pseu­do­pro­fes­si­o­nal, en què habi­tu­al­ment s'estira més el braç que la màniga. L'esport que pretén ser pro­fes­si­o­nal sense una estruc­tura ben defi­nida neces­sita aju­des exter­nes o ins­ti­tu­ci­o­nals i jus­ta­ment aquests recur­sos tenen, òbvi­a­ment, altres fina­li­tats. En algu­nes com­pe­ti­ci­ons actu­als hi ha greu­ges com­pa­ra­tius que donen avan­tatge a alguns clubs pel fet de rebre el suport d'enti­tats públi­ques que tenen una política d'ajuda econòmica que altres clubs no reben ni rebran mai. Aquest fet des­com­pensa les com­pe­ti­ci­ons i alhora debi­lita alguns clubs que no tenen les matei­xes eines per afron­tar, sense anar més lluny, una lliga de bàsquet o d'hand­bol i, en canvi, enfor­tei­xen pro­pos­tes espor­ti­ves que poden afron­tar rep­tes que mai s'hau­rien atre­vit a fer. Tenen els ronyons coberts. Això els dóna tran­quil·litat.