D'aquí a vuit dies hi ha eleccions al Parlament. Haurien de ser les més importants per als ciutadans de Catalunya, però, hipotecats i encotillats com estem pel conjunt de lleis del Parlament espanyol i pels seus ressorts judicials, no ho són. Malgrat tot, no són pocs els àmbits on el nostre Parlament té camp per córrer. Per això, i perquè els meus avantpassats no van poder, seré fidel a la cita amb les urnes. El context de dificultat –per a molts, precarietat– econòmica que ens abraça fa ja tres anys situa la política econòmica a dalt de tot de les prioritats dels ciutadans i també dels programes electorals dels partits. Del suport al reconeixement de les seleccions esportives se'n parla poc o, directament, no se'n parla. Ja me'n faig el càrrec que, al costat de la reforma laboral, de la retallada de l'estat del benestar, de la reforma de les pensions i del cas Palau, això de les seleccions a algú li pot semblar una collonada, però això no vol dir que hi hàgim de renunciar.

Ara bé, no renunciar-hi implica, després dels llargs viatges amb pocs finals feliços que hem fet amb l'esport català sota el control d'ERC, un gir radical en els plantejaments. Tinguem-ho clar: l'esport és tan simbòlicament important que Espanya no gastarà el que té i el que no té per blindar-se internacionalment davant qualsevol intent català de treure el cap en una federació internacional significativa. En altres terrenys es podrà negociar fins i tot amb l'argument dels vots per aprovar pressupostos. Però amb l'esport, no. I per part catalana, tampoc no tibaran la corda més del compte cap de les forces que poden sostenir el pròxim govern. I menys ens donaran després dels intents –patinatge, rugbi...– que, d'amagatotis i de sotamà –l'única manera de provar-ho sense ruptura–, hem fet i ens han acabat enxampant. És com aquell que estira una molla pels dos extrems: si es passa, el ressort perd l'elasticitat i no torna a la posició inicial. Estem exactament en aquest punt, un punt de no-retorn. Si mai hem tingut alguna possibilitat de competir internacionalment sense deixar l'Estat espanyol, aquesta escletxa s'ha tapat. Per Madrid hem anat massa lluny. Ja ens ho podem anar traient del cap: no tindrem seleccions si no tenim un estat. I no tindrem un estat si el Parlament no el proclama. El dret internacional empara el dret a l'autodeterminació dels pobles. Si Espanya només reconeix l'espanyol com a poble, la solució no ens vindrà d'Espanya i haurem de tirar pel dret. Sabem que pocs partits es presenten a aquestes eleccions amb aquesta formulació i sabem que la seva representació serà minoritària. Per tant, és segur que en aquesta legislatura no proclamarem res, però què tal si ens animem a votar-los pensant en el futur?