L'esport d'elit reclama, entre d'altres aspectes, un treball orientat cap a l'obligatorietat d'aconseguir l'èxit. Hi ha molt en joc. Prestigi. Diners. Rellevància social. El reconeixement sempre és per al guanyador. El perdedor no surt a la foto. No tothom, però, és capaç de complir amb honestedat i s'obliga a buscar ajudes externes per arribar on no arriba el talent i l'esforç, posant probablement la seva salut en perill. Cada cop més els esportistes afronten uns calendaris farcits de compromisos que donen poc marge a una planificació assenyada. Tot plegat aboca alguns esportistes a fer cas a mètodes que els asseguren que són ràpids i segurs, però al marge de la llei. Amb el temps també es demostra que no són segurs. Els esportistes assumeixen un risc alt enlluernats per la promesa d'una millora ràpida del seu rendiment. Són conscients que fan trampa. I gairebé sempre tenen al costat assessors que no els fan cap bé. Els valors que l'esport aporta queden en no-res amb aquestes pràctiques. El descrèdit d'uns quants esquitxa un bon nombre de practicants. I queda clar que al món de l'esport s'expressa sovint que sobre el dopatge hi ha tolerància zero. I cada cop hi ha mes mitjans per descobrir-lo i alhora també qui es vol dopar sap que ha de filar molt prim per no ser descobert. Aquest fet adultera clarament la competició.

També s'utilitza la paraula adulteració per referir-se als arbitratges i els perjudicis que en algunes ocasions provoquen les seves decisions. Sovint es fa servir per destacar-ne errors i alimentar una polèmica de quatre dies. Fins al següent partit. Fent números, al cap de l'any els errors es compensen amb els encerts. Això diuen que ho certifica l'estadística. Malgrat tot, els comentaris van a dojo i fan bullir l'olla del fanatisme amb poc criteri i molta passió segons els colors que es vulguin defensar.

I una altre adulteració de les competicions, no menys important, afecta l'esport de promoció. Els clubs grans s'aprofiten del seu potencial per armar equips que optin a títols triant i remenant en la feina de molts clubs modestos desprotegits de tota mena de mecanismes per aturar-ho. No és nou. I fins a cert punt, inevitable. És el de sempre, però genera un desequilibri evident. Es potencia molts cops la competitivitat deixant de banda la formació. És l'obsessió pels títols i l'èxit ràpid. Per omplir vitrines de trofeus poc consistents i de cara a la galeria. És com fer trampa al solitari. S'enganya qui vol. I com vol. És com el dopatge. Tard o d'hora se li veu el llautó.