Adulteració

L'esport d'elit reclama, entre d'altres aspec­tes, un tre­ball ori­en­tat cap a l'obli­ga­to­ri­e­tat d'acon­se­guir l'èxit. Hi ha molt en joc. Pres­tigi. Diners. Rellevància social. El reco­nei­xe­ment sem­pre és per al gua­nya­dor. El per­de­dor no surt a la foto. No tot­hom, però, és capaç de com­plir amb hones­te­dat i s'obliga a bus­car aju­des exter­nes per arri­bar on no arriba el talent i l'esforç, posant pro­ba­ble­ment la seva salut en perill. Cada cop més els espor­tis­tes afron­ten uns calen­da­ris far­cits de com­pro­mi­sos que donen poc marge a una pla­ni­fi­cació asse­nyada. Tot ple­gat aboca alguns espor­tis­tes a fer cas a mètodes que els asse­gu­ren que són ràpids i segurs, però al marge de la llei. Amb el temps també es demos­tra que no són segurs. Els espor­tis­tes assu­mei­xen un risc alt enllu­er­nats per la pro­mesa d'una millora ràpida del seu ren­di­ment. Són cons­ci­ents que fan trampa. I gai­rebé sem­pre tenen al cos­tat asses­sors que no els fan cap bé. Els valors que l'esport aporta que­den en no-res amb aques­tes pràcti­ques. El descrèdit d'uns quants esquitxa un bon nom­bre de prac­ti­cants. I queda clar que al món de l'esport s'expressa sovint que sobre el dopatge hi ha tolerància zero. I cada cop hi ha mes mit­jans per des­co­brir-lo i alhora també qui es vol dopar sap que ha de filar molt prim per no ser des­co­bert. Aquest fet adul­tera clara­ment la com­pe­tició.

També s'uti­litza la paraula adul­te­ració per refe­rir-se als arbi­trat­ges i els per­ju­di­cis que en algu­nes oca­si­ons pro­vo­quen les seves deci­si­ons. Sovint es fa ser­vir per des­ta­car-ne errors i ali­men­tar una polèmica de qua­tre dies. Fins al següent par­tit. Fent números, al cap de l'any els errors es com­pen­sen amb els encerts. Això diuen que ho cer­ti­fica l'estadística. Mal­grat tot, els comen­ta­ris van a dojo i fan bullir l'olla del fana­tisme amb poc cri­teri i molta passió segons els colors que es vul­guin defen­sar.

I una altre adul­te­ració de les com­pe­ti­ci­ons, no menys impor­tant, afecta l'esport de pro­moció. Els clubs grans s'apro­fi­ten del seu poten­cial per armar equips que optin a títols tri­ant i reme­nant en la feina de molts clubs modes­tos des­pro­te­gits de tota mena de meca­nis­mes per atu­rar-ho. No és nou. I fins a cert punt, ine­vi­ta­ble. És el de sem­pre, però genera un dese­qui­li­bri evi­dent. Es poten­cia molts cops la com­pe­ti­ti­vi­tat dei­xant de banda la for­mació. És l'obsessió pels títols i l'èxit ràpid. Per omplir vitri­nes de tro­feus poc con­sis­tents i de cara a la gale­ria. És com fer trampa al soli­tari. S'enga­nya qui vol. I com vol. És com el dopatge. Tard o d'hora se li veu el llautó.