a l'alça

Victòries de rècord. Quinze victòries seguides del Barça han permès igualar un rècord de feia cinquanta anys. Tan gran ha estat l'assoliment d'aquesta marca, com que Guardiola hagi recordat el Madrid de Di Stefano i l'honor que significa per al Barça estar a l'altura d'aquell equip que va guanyar sis copes d'Europa, per alguns simples botijos en blanc i negre.

Si els clubs de la lliga mostressin amb transparència els números que els ofeguen, entendríem que aquesta lliga va de mal borràs. La veritat és que algú hi prendrà mal. Aquests darrers dies, hem vist com alguns sectors de l'Espanyol mostraven cert desencís per la venda de jugadors, mentre que la directiva garantia que el potencial no havia de minvar. Casualitats de la vida, el primer partit de l'Espanyol ha acabat amb una ensopegada. Potser, casualitats de la vida.

El que desperta interès en la situació de l'Espanyol, sent una entitat venedora, és que hagi estat el període hivernal el moment en què s'ha hagut de desprendre de jugadors per acomplir exigències econòmiques que, d'una altra manera, no es podien satisfer. Per molts seguidors, aquest moviment de peces, que semblava innegociable, pot haver esquerdat el somni de fer el salt de qualitat, i que tot plegat hagi quedat en un vol de gallina, de poca altura. En una altra part de la lliga, la situació encara sembla més complicada, amb la compra per part d'empresaris amb cap vinculació al món de l'esport d'entitats històriques, amb la promesa de fer-se càrrec del deute, d'injectar diners a dojo i de prometre dies de glòria.

La lliga no és la Premier, i la desconfiança que genera aquest nou ric passejant-se amb les butxaques plenes de diners és per als seguidors dels equips comprats una esperança irreal. Aquests nous rics que pretenen salvar equips i projectar-los cap a escenaris mai vistos han aterrat en una lliga en què hi ha dos amos (Barça i Madrid) i un gros d'equips que de tant en tant animen el campionat, potser menys del que caldria (València, Sevilla, Atlético, Athletic, Dépor, Espanyol, Vila-real, etc.).

Aviat aquests rics entendran que ni tenen un gran estadi, ni una massa social ni d'aficionats prou important per acomplir el seu somni, i que l'equip està en una ciutat on el gran interès se l'enduen, més que el conjunt autòcton, el Barça i el Madrid. Com que els èxits no arribaran, es cansaran i marxaran, com han fet altres somiatruites, potser amb menys diners. I la lliga tornarà a veure com, ara sí, molts equips estaran a punt de desaparèixer i tornaran a picar a la mateixa porta, la de les entitats públiques que un dia van apostar per vessar milions per situar-se en el mapa a través d'un equip en la lliga. Però aquest cop, les administracions hauran de dir que no i llavors tindrem un munt d'equips, els deixats pels rics i els que no han tingut ni la sort que algú hagi picat a la seva porta, a punt de la patacada que s'intueix en la lliga. Serà llavors quan caldrà situar la lliga en el nivell en què realment s'ha de moure, amb els pressupostos i el nivell del torneig francès, potser holandès, i per sota de l'anglès i l'italià. Mentrestant, el Barça i el Madrid prepararan la maleta per a un viatge erràtic: la lliga europea.

de baixada

Un lateral com cal. El Barça s'ha complicat la vida en la negociació per ampliar el contracte d'Alves. Ha comès l'error de principiant de pressionar-lo amb filtrar les xifres i de situar-lo com el culpable. A més, torna a emparar-se en paràmetres del passat, el de l'escales salarials innegociables. Si tens el millor, el tens al preu de mercat, si el pots pagar.