Va marcar Ozil quan quedaven només vuit minuts i el Bernabeu es va posar a cridar «Del Nido, muérete» i a cantar altres coses de mal gust. L'afició blanca necessitava desfogar-se després de tenir un nus al coll durant més d'una hora. L'àrbitre havia anul·lat un gol legal a Negredo a la primera part i el 0-0 era un artefacte inflamable. Una eliminació ahir hauria fet insuportable per al Madrid el que quedava de temporada i per això l'equip de Mourinho va jugar molt estressat. La grada també estava expectant, angoixada, silenciosament tensa. Hauria esclatat contra el seu equip si s'hagués consumat la catàstrofe; al final ho va fer contra el que passava per allà. Va marcar Ozil quan la tensió al Bernabeu es podia tallar amb un ganivet i el Madrid va ficar-se en la final del 20 d'abril. Ja l'esperava el Barça, que havia complert el tràmit amb elegància a Almeria. La final de copa no pot tenir més al·licients: no només importa qui la guanyarà, sinó el mal que pot prendre el que la perdi.

Abans, el Barça va guanyar a Almeria, on el Real Madrid només havia estat capaç d'empatar. És un fet. Els matisos: ho va fer amb els suplents i contra un rival també amb força jugadors que no són titulars, i era el partit de tornada d'una eliminatòria sentenciada en el d'anada. Però en igualtat de condicions de motivació, el Barça va guanyar amb claredat. No era un partit entre dos equips extramotivats, però sí entre dos onzes amb necessitat d'autoestima. A uns i altres els interessava una recàrrega de confiança. Als blaugrana, perquè nou dels onze protagonistes tenien l'ocasió de presentar-se com a jugadors prou competitius per quan l'entrenador els necessiti, ja sigui per fer rotacions o per si hi ha baixes. Als andalusos, perquè l'únic que podien guanyar en el partit d'ahir era una dosi de confiança per afrontar la complicada segona volta de la lliga per sortir del pou. El Barça no li va deixar res: ni l'eliminatòria ni l'autoestima de propina.

Col·lectivament, els blaugrana van estar a un bon nivell. L'escaldada del Villamarín havia servit d'alguna cosa, tot i que l'Almeria ahir no va sortir amb la voracitat competitiva del Betis. Cadascú va complir i l'equip, sense fer un partit excel·lent, va donar una bona imatge; les circumstàncies no exigien més que això. Dels dos titulars habituals, Alves va estar com sempre, actiu i profund, i Sergio Busquets va fer oposicions a fer de central quan Guardiola ho necessiti. Pinto no va tenir feina, i la col·laboració del pal en l'únic xut perillós. Milito es va complementar bé amb Sergio i va corregir les múltiples errades que havia comès contra el Betis. I Adriano va ser un lateral tan actiu i profund com Alves, però també imprecís, i va definir amb classe la jugada individual que va suposar el primer gol. Al mig del camp, Mascherano va mantenir la regularitat de les seves últimes intervencions. I, anecdòticament, s'ha quedat com l'únic jugador de camp que encara no ha marcat. Keita també va mostrar-se regular i generós en el treball per a l'equip. I Thiago va assumir el paper de director del joc. Li va costar entrar en joc al principi, però es va moure bé per rebre pilotes i la jugada va millorar sempre que la pilota va passar pels seus peus; a més, va marcar un gol excel·lent que havia col·laborat a elaborar, després d'una bona conducció de Milito fins a la porta de l'àrea. Sempre estèticament atractiu, ahir va ser tan efectiu com plàstic. A davant, tres jugadors a seguir. Nolito va jugar tot el partit per l'esquerra. Atrevit, no va acabar bé cap jugada. Sembla que els rivals li tenen après el truc del seu driblatge. Afellay va confirmar les maneres que havia apuntat fins ara a estones. Va començar en la posició habitual de Messi, entre fals davanter centre, mitja punta i mig creatiu. Va participar molt en el joc i va tenir arribada a porteria. Però va ser a la segona part, jugant a la dreta, quan va fer una gran jugada que va acabar en gol i va desbordar els defenses unes quantes vegades més, amb sentit de l'espai, velocitat i bona conducció i combinació de pilota. Molt bé. I, finalment, Bojan Krkic. Com a extrem dret va començar molt bé. Va ser la principal amenaça de la defensa de l'Almeria, arribant a la ratlla de fons i fent centrades perilloses. Sent dretà, va tendir més a fer jugada per la banda que a buscar diagonals cap a la porteria. A la segona part, com a davanter centre, es va obsedir a voler marcar i va acabar frustrat i crispat amb ell mateix. No calia, però no ho va poder evitar. Fora de concentració, va fallar la millor ocasió quan li va arribar. La bona marxa de l'equip li ha de permetre poder aprofitar els minuts que tingui per no jugar pressionat i ser el golejador natural que és.