Un pas més cap a un altre triplet

El Barça va superar el tràmit de la tor­nada de les semi­fi­nals con­tra l'Alme­ria amb una sòlida victòria i, de retruc, va cer­ti­fi­car una evidència: el seu pas­sa­port per a la final de copa del 20 d'abril. L'èxit ruti­nari d'aquest equip ha trans­for­mat un fet històric, com ara jugar una final de copa, en un ele­ment més d'un engra­natge per­fecte. La memòria històrica del club blau­grana és fràgil i fa 20 anys, en la seva segona tem­po­rada com a tècnic, Johan Cruyff va con­ser­var el seu càrrec després de gua­nyar una copa. Ara aquest títol és el pròleg d'un pos­si­ble tri­plet que va aga­fant cos amb el mateix ritme que la segu­re­tat del Barça es mos­tra més irrom­pi­ble. Ara, i després de més de mitja tem­po­rada, el Barça estarà en dis­po­sició de gua­nyar el pri­mer títol del curs. Serà una manera inequívoca de tras­lla­dar el bon joc, el rècord de victòries i els gols cap a la vitrina. Allà és on els equips aga­fen llu­en­tor i aquest Barça en té, i la llum que pro­jecta és la dels dia­mants com­bi­nant alhora la seva pro­pi­e­tat de ser el mine­ral més dur del pla­neta. Ahir no van jugar els pro­ta­go­nis­tes prin­ci­pals. Va ser un dia de sego­nes opor­tu­ni­tats, el dia dels secun­da­ris de luxe, l'ins­tant de la rei­vin­di­cació i de demos­trar que la plan­ti­lla del Barça, que es deia que era reduïda a prin­ci­pis de curs, té un fons d'armari inter­mi­na­ble i amb múlti­ples pos­si­bi­li­tats de com­bi­na­ci­ons. No es va gua­nyar amb aque­lla bri­llan­tor regla­mentària a la qual ens té acos­tu­mats l'equip de Guar­di­ola, però va mos­trar una cara del fut­bol més directe. Una manera de fer que va treure a la llum aspec­tes indi­vi­du­als d'alguns juga­dors que solen estar en un segon pla. Va ser la nit d'homes com ara Thi­ago, Adri­ano i Afe­llay, aquests dos últims es van estre­nar ahir com a gole­ja­dors blau­grana i dei­xen Masc­he­rano com a únic juga­dor de camp que encara no s'ha estre­nat.

Les semi­fi­nals es pre­sen­ta­ven ini­ci­al­ment com un tràmit per al Barça després del con­tun­dent 5-0 de l'anada. En l'entorn encara es man­te­nia oberta la ferida de la der­rota al Benito Villa­marín. Una eli­mi­natòria de quarts que tenia el mateix plat de pre­sen­tació que el par­tit d'ahir a Alme­ria. En aquell enfron­ta­ment a Sevi­lla, el Betis va infli­gir una des­feta balsàmica als dei­xe­bles de Pep. Ahir, el tècnic de Sant­pe­dor va tor­nar a apos­tar per la mateixa fórmula i va donar minuts a juga­dors menys habi­tu­als i Bojan, Milito, Afe­llay, Thi­ago i un sor­pre­nent Nolito com a extrem esquerre van jugar de bon començament. Un equip en què només figu­ra­ven dos titu­lars indis­cu­ti­bles: Dani Alves (que acaba de sor­tir d'una lesió mus­cu­lar) i Ser­gio Bus­quets. El de Badia va aban­do­nar el seu hàbitat natu­ral a la medul·lar per situar-se a l'eix cen­tral al cos­tat de Milito. Un movi­ment tàctic que demos­tra que Guar­di­ola ja està pen­sant en vari­ants tàcti­ques amb vista a la Cham­pi­ons i per si Car­les Puyol no es recu­pera a temps o si el ren­di­ment de Milito no l'acaba de convèncer. La vari­ant només va durar fins a la pri­mera part, fins que Guar­di­ola va donar entrada a Piqué per Bus­quets després que aquest veiés una tar­geta groga.

Era un dia de sego­nes opor­tu­ni­tats per a molts juga­dors de la plan­ti­lla. Moments per a la rei­vin­di­cació i per demos­trar que el par­tit de fa dues set­ma­nes va ser anecdòtic. Era l'ins­tant perquè prin­ci­pal­ment Bojan i Afe­llay es fes­sin un lloc en les rota­ci­ons habi­tu­als de l'equip. L'holandès va jugar de fals davan­ter entre Nolito i Bojan amb molta lli­ber­tat de movi­ments. El domini ter­ri­to­rial era del Barça, però sense la fluïdesa la ver­ti­ca­li­tat habi­tu­als. I això que els cata­lans esta­ven còmodes a la gespa pel con­ser­va­du­risme de l'Alme­ria. Els locals van començar ficats a la cova. Oltra llençava l'eli­mi­natòria (utòpica després del 5-0 de l'anada) i apos­tava per un guió con­ser­va­dor. Un plan­te­ja­ment total­ment dife­rent al de l'anada, en què va anar a bus­car els blau­grana des del pri­mer moment. El Barça movia la bimba, però sense cap con­creció. Els minuts pas­sa­ven sense cap ocasió clara de gol, però els que van rema­tar pri­mer van ser els anda­lu­sos. Corona va fer una bona pas­sada a Feg­houli, que ahir s'estre­nava amb el seu nou equip, que va rema­tar al pal. Un desa­jus­ta­ment defen­siu pro­pi­ci­ava el pri­mer ensurt per als blau­grana. Els dei­xe­bles de Guar­di­ola es van refer ràpida­ment, Una bona inter­nada d'Adri­ano era resolta amb elegància pel bra­si­ler sor­te­jant tres defen­ses i cre­uant la pilota amb una deli­ci­osa sua­vi­tat. Un gol més propi d'un davan­ter que no pas d'un defensa, però Adri­ano té incor­po­rats al seu ADN trets de màgia bra­si­lera. El gol va anes­te­siar l'Alme­ria.

Aquesta sen­sació encara es va fer més evi­dent després del des­cans. El Barça va entrar amb més cla­ri­vidència en el par­tit i no va tri­gar a donar la sentència final. Una assistència mil·limètrica de Dani Alves va ser rema­tada de manera impe­ca­ble per Thi­ago amb el cap. Un gol majestuós que va aixe­car els aplau­di­ments d'admi­ració dels seus com­panys de ban­queta. El gol del mig va ser la gar­ro­tada final a l'Alme­ria i Afe­llay, el millor del Barça ahir, es va rega­lar un gran gol apro­fi­tant una pas­sada enrere de Keita. L'holandès va enca­no­nar la por­te­ria d'Este­ban amb un xut sec. La creu, una altra vegada, va ser Bojan.

Afe­llay reflec­teix el bon moment del Barça, d'un equip que té a l'abast repe­tir els èxits del 2009. I aquest grup està entes­tat a fer-ho. Per ells no serà. I és que ahir es va pujar el pri­mer graó d'un altre tri­plet que seria històric i que coro­na­ria defi­ni­ti­va­ment el Barça com un equip de lle­genda. L'equip amb majúscu­les.