Si el camarada Vladímir Ílitx, també conegut com a Lenin, arriba a saber que empraríem la seva teoria de «fer un pas enrere per agafar embranzida i fer dues passes endavant» per analitzar el Barça, igual engegava la revolució a fer punyetes. Des de l'Emirates, a la crítica i als culers se'ls ha anat la mà renyant l'equip. Potser sí que tenien la invencibilitat gola avall o enyoraven els vells temps del fatalisme com aquell exfumador que, quan recau, és per cremar tres paquets de cop i encendre la següent cigarreta amb la burilla de l'últim. No se n'ha fet un gra massa, no. Quilo i mig d'exageració. I en el repartiment de bufes, ha rebut fins i tot l'apuntador, com si l'atac d'amnèsia fos general, tornéssim als 60 i a l'«aquest any, tampoc». Maxwell? Ni que fos Ibra i hagués costat el mateix. Valdés? Un segon Dutruel o quasi. Els davanters? Unes pepes, antigues escopetes de fira. Messi? Set partits estèrils a les illes de Sa Majestat. Només ens queda rebatejar-les de Pèrfida Albió i apuntar-nos pagant quota d'associat a tres confraries de freakies: la que assegura que Elvis continua viu, que el monstre del llac Ness neda cada nit boirosa i que Cristiano dóna mil tombs com a humil futbolista al pobre Leo.

Just quan pensàvem que el barcelonisme havia superat els vells fantasmes de la fam, gràcies a la llarga teràpia de set o vuit anys d'excel·lències i magnífics àpats, retornen les pors sense que ningú es molesti a mirar l'evidència. El rebost continua ple a vessar. És més, vénen tràilers amb més provisions. Sí, certa falta d'efectivitat, puntuals i decisives errades arbitrals i encerts d'uns virtuosos rivals, fos a El Molinón i, en especial, a Londres, contra aquests gunners cada cop més semblants a l'original que desitjarien plagiar. Però tret d'això, res a témer que no sigui la inèrcia poc ambiciosa dels suplents o l'abandonament d'aquell instint assassí de cara a barraca, ara en mans del caprici de les muses. En el súmmum de la confiança tan guanyada, un pas enrere, dos endavant, aquest refredament és una benedicció disfressada. L'equip no pot rebaixar ni un mil·límetre la tensió, ja ho sap prou, però l'afició s'ha de penedir de discutir-li el dret de perdre, d'empatar, de ser algun dia mortal. Només faltaria, després de tantes i tantes alegries.