A Hart­ford (EUA), la capi­tal de l'estat de Con­nec­ti­cut, la lli­bre­ria de més pres­tigi té una secció turística dedi­cada a les prin­ci­pals ciu­tats del món. De manera des­ta­cada, al mos­tra­dor hi ha un lli­bre de gran for­mat titu­lat: «Bar­ce­lona. City of dre­ams», amb una foto­gra­fia de la Pedrera de Gaudí a la por­tada. Uni­ver­si­ta­ris afi­ci­o­nats al fut­bol, molts més dels que ens pen­sem, m'expli­quen com puc veure el Barça per inter­net. Escu­llo veure'l envol­tat de gent en un mer­cat lla­ti­no­a­me­ricà. Tre­ba­lla­dors immi­grants, ban­de­res nostàlgi­ques, ali­ments d'enyo­rança… i una pan­ta­lla ade­quada.

Allà, qui fa del fut­bol un senyal d'iden­ti­tat, en saber que sóc veri­ta­ble­ment del Barça, em diuen que és un club de som­nis («club of dre­ams»): el seu joc s'entén, el seu entre­na­dor és un cava­ller, els juga­dors són nois nor­mals i el que fal­tava per pro­vo­car el deliri… que el Fut­bol Club Bar­ce­lona fes en el par­tit con­tra el Sara­gossa un home­natge a la dona. És la cul­mi­nació del desig de molts afi­ci­o­nats que vol­drien que la seva pare­lla com­partís amb ells la seva afició.

El pres­tigi costa molt de gua­nyar, però costa molt més de man­te­nir. Només cal veure la cai­guda lliure de l'equip de Cha­martín. És per això que cal mirar el que no fem bé. És irre­gu­lar el suport de l'afició, o massa freda o massa crítica. Com diu la dita, dos són curts i tres són llargs.

També ens man­quen més lli­bres en els més vari­ats idi­o­mes, així com entrar en el mer­cat del DVD amb els par­tits més impor­tants i pres­ti­gi­o­sos. Vaja, el que fa l'NBA.

La Cham­pi­ons és el mos­tra­dor més gran del món del fut­bol. El Barça ha d'apro­fi­tar la seva tra­jectòria espor­tiva con­tra l'Arse­nal i els que vin­guin per fer club, ciu­tat, país i cul­tura, jun­ta­ment amb la Gene­ra­li­tat, sabent que l'Estat no hi voldrà par­ti­ci­par, des de la cata­la­ni­tat inne­go­ci­a­ble i mos­trant a tot arreu que ciu­tat i club, club i ciu­tat, són llocs de somni.