Les pretemporades no donen punts, ni títols. En molts casos, fins i tot, cal relativitzar tot el que veiem, que no és sinó el que ells volen que vegem. Si van molt bé, arrufeu el nas, que hi ha truc; si van malament, malfieu-vos-en, que n'amaguen alguna. A la pretemporada, gairebé compta tant el que és com el que sembla, el que diuen com el que callen. Això no impedeix, però, que abans de la primera cursa ens puguem fer una mena de classificació virtual, a partir del que hem vist i de la pròpia intuïció. Així doncs, en el dia d'avui, si volem destacar algú per la feina feta a l'hivern hem de començar per Casey Stoner i Marc Márquez. N'hi ha d'altres que han treballat bé i molt, segur, però per les circumstàncies particulars de cadascun d'ells, només podem parlar d'èxit per definir la seva pretemporada. Si voleu, pot semblar un punt exagerat tenint en compte que parlem d'un excampió de Moto GP i del darrer campió de 125 cc. Però, venint d'on vénen, haurien complert de sobres només apropant-se al millor temps de cada test. No calia ser sempre davant! Més encara, no calia carregar-se la teoria de l'adaptació que tantes i tantes vegades oxigena l'esport d'elit.

A Marc Márquez se li augurava un esplèndid futur després del seu explosiu mundial 2010, títol inclòs. Tothom coincidia: estàvem davant d'un fenomen d'aquells que no es veuen a cada generació. No obstant això, també semblava clar que no hauria de ser fàcil el seu salt a Moto 2. Una moto més pesada, motor de quatre temps, pilots veterans. Se li concedia un marge. El mateix que donàvem a Casey Stoner per reconvertir-se en un pilot normal que pilota una moto normal. Dues situacions ben diferents que podrien il·lustrar la teoria de l'adaptació que Márquez i Stoner han desmuntat durant aquest hivern. Que guanyin o no dependrà d'on s'aturi la boleta, de com estigui la lluna i de tants i tants factors incontrolables. Però en el dia d'avui els seus noms ja han provocat més d'un malson.