Ja ho deia Lampedusa

Giu­seppe Tomasi di Lam­pe­dusa ens va lle­gar una frase gai­rebé gas­tada a força d'emprar-la: “Si volem que tot con­tinuï igual, cal que tot canviï”. Un monu­ment al cinisme sor­git d'aquell aristòcrata soli­tari, sentència feta a mida del fut­bol, dis­po­sat cada estiu a ven­dre el mateix ase vell gràcies a la des­memòria dels seus segui­dors. Perquè cada any ens col·loquen idèntic burro, amb un nou vernís d'il·lusió i prou. Enguany, arriba la cam­pa­nya encara més maqui­llada a compte de la super­copa i cor­ren veloços els cor­rents d'opinió. El Madrid arriba millor. El Barça ho fa curt. D'entre­na­ments, de rodatge i d'efec­tius. La maquinària de pro­pa­ganda, també amnèsica per natura, es frega les mans ima­gi­nant que serà blanc l'exèrcit que posarà la pri­mera pica i, a par­tir d'aquí, tot serà bufar i fer ampo­lles. En canvi, el llast de la pesada història blau­grana encara genera dub­tes, temen­ces i con­fu­si­ons de calen­dari, com si a l'agost ja es lliu­res­sin les notes defi­ni­ti­ves de curs, com si tanta ale­gria prèvia hagués de com­por­tar forçosa­ment una ensor­rada espec­ta­cu­lar i aquesta fos l'hora en què els astres arri­bes­sin per fi a la temuda con­junció que pas­sarà estra­tosfèrica fac­tura. Res de nou sota el sol.

S'afer­ren els der­ro­tis­tes als músculs per­fi­lats del sem­pre pro­vi­den­cial Messi com s'afer­ra­rien si calgués a l'apa­rició per avor­ri­ment d'en Cesc, a qui mai més hau­rem de sen­tir-lo lli­gat a Wen­ger i això sí que és una gran notícia per si mateixa. Com ho és con­fir­mar el silenci de Mou­rinho, mal­grat que sigui fals i estratègic per no gas­tar ara en sal­ves la pólvora que farà mal més enda­vant. Cal­cula també Guar­di­ola en recor­dar el motor dièsel d'aquest Barça, al qual li costa aga­far velo­ci­tat de cre­uer, i espe­cu­lem com mai tots ple­gats perquè a l'agost no hi ha referència vàlida enlloc. Ni de gira, ni de les pre­tem­po­ra­des que ja no s'esti­len. Com poden com­pro­var, exac­ta­ment igual que cada any, però amb un clàssic d'entrada per enga­nyar-nos amb la men­tida d'una radi­cal trans­for­mació allà on no s'ha mogut una fulla. 14 d'agost, fa massa calor, mig país de vacan­ces i tot­hom en crisi. Ni això sig­ni­fi­carà la revo­lució, ni s'assal­tarà res, ni acam­pa­ran els “indig­nats”, ni esquinçarem cap vesta. Només el gus­tet etern de pas­sar-li la mà per la cara a qui més desit­ges fer-ho, sense majors con­seqüències. L'única nove­tat de la jor­nada: que Guar­di­ola ali­nearà els onze que millor vegi i aguan­tin avui, no els titu­lars d'hivern. La resta, Lam­pe­dusa. O sigui, Barça, Barça, Barça. I el Madrid, tor­nem-hi amb fer volar coloms.