De tragèdia grega. El fill adoptiu acaba matant el pare. Ho tenia ben rumiat. Tanta insistència prèvia a repetir que no faria cap tombarella si marcava un gol el delatava. Ni un, ni dos. Quasi tres si no arriba ser per la parada de Cristian en el penal. I el segon al final de tot, com en els millors drames. La temptació ara és caure de quatre grapes en els comentaris més o menys enginyosos que ens engalten els derrotistes o els contraris. Allò de si no l'haguessin deixat marxar i tota la pesca. Però no. Luis García va acabar el seu cicle a l'Espanyol ja fa temps. Si mirem els seus números, el seu rendiment en global, trobarem que sí que va fer una feina, però no pas tota bé. Només un exemple: el de fa unes temporades quan en la primera volta l'Espanyol anava tercer i tot feia pensar que no s'escaparia la classificació per tornar a jugar a Europa. Però, ai las! La bona trajectòria de l'equip va fer que el seleccionador espanyol es fixés en Raül Tamudo, Albert Riera i Luis García. L'Eurocopa, la selecció, era un aparador massa apetitós com per fer-li fàstics. I sigui per coincidència, maledicència, incompetència o condescendència, tot allò va acabar molt malament. Per a l'Espanyol i per als jugadors. Simplement aquells seleccionats van deixar de posar la cama (ells sempre han dit que no, només faltaria!) com havia fet el primer tram de la temporada i l'equip es va desinflar en un tres i no res. Tots hi van sortir perdent: va anar d'un pèl que l'Espanyol no baixés i ells van deixar d'anar a la selecció. El negoci d'en Met amb les cabres. D'aquella plantilla, l'únic jugador que quedava al club era precisament Luis García. Segur que se'l va deixar marxar per la fitxa que cobrava (es tracta d'estalviar), i també perquè la llei del temps en el futbol és inexorable. Potser m'equivoqui, però no crec que aquest noi acabi sent la revelació, o la revolució, al Saragossa. No passa res. Simplement, coses del destí. El fat de les tragèdies gregues.