M'imagine que el nom no els sonarà de res, però retinguen-lo: Dewey Bozella. És un boxador nord-americà, un més si no fora per la seua peculiar història.

Bozella va passar 26 anys a la presó acusat d'un crim que finalment es va demostrar que ell no havia fet. 26 anys. Quan el van alliberar, el 2009, el seu cas va provocar l'eterna discussió sobre el tracte que la justícia americana atorga als joves negres com ell. Discriminatori, cruel.

Quan va sortir de la presó, però, Bozella només volia una cosa: disputar un darrer combat com a professional, 26 anys després. No és tan senzill com sembla, primer perquè ja en té 52 i després perquè necessita una llicència de boxador, que requereix dures proves físiques. Ho va intentar una primera vegada i no va passar.

Però Bozella, que havia aguantat 26 anys de presó no estava disposat a fallar ara. Així que va demanar ajut i un munt de boxadors li'l van oferir. El van entrenar, van posar a la seua disposició les millors instal·lacions i quan va arribar l'hora de la prova, Oscar de la Hoya en persona va demanar “l'honor” de ser el seu espàrring per disputar els quatre assalts reglamentaris. Dijous passat Bozella, després de 26 anys, va superar les proves i torna a ser oficialment un boxador. Un boxador que ja es prepara per al que serà el seu darrer combat, un combat, de fet, contra la misèria judicial, contra l'abjecte règim penitenciari americà, contra el conformisme.

A mi la boxa no m'agrada, però la història de Bozella, dies després del polèmic assassinat legal de Troy Davis, em sembla un raig d'esperança, una venjança col·lectiva. Perquè un dia es demostrarà del tot que Davis també va ser condemnat a mort per un crim que no va fer i eixe dia no valdran de res les excuses dels partidaris de la pena de mort. Però seguiran intactes les seues darreres paraules: “No us arronseu, seguiu lluitant.”