I ells, què en pensen?
Podria semblar pedant, però a tots aquells que van votar “sí” a la creació d'una grada d'animació els recomanaria que llegissin els treballs de Carles Viñas sobre els grups ultres, El mundo ultra i Tolèrancia zero. El fenomen dels radicals en el futbol és, en cercles acadèmics, prou conegut i estudiat perquè es pugui afirmar que qualsevol escletxa que en permeti el seu creixement és preocupant. Es poden fer tantes aclamacions com es vulgui sobre el “barcelonisme, catalanisme i civisme” de determinades iniciatives, però segur que a certs grups d'animació actuals del Barça, com ara Sang Culé o Dracs 1991, no els farà gaire gràcia reviure un nou intent de creació d'una grada jove tenint el precedent d'aquell projecte de la junta de Núñez, oficialitzat la temporada 1994/95.
Tinc dubtes sobre si Rosell sortirà airós d'aquest projecte. Per una banda, la identitat dels grups d'animació està prou arrelada perquè sigui complicat que acceptin una coordinació superior. Ja en aquell primer intent (1994-1999), les identitats dels grups participants a la grada (Boixos Nois, Sang Culé Cor Català, Almogàvers i Unibarçataris) van xocar d'inici i els problemes eren previsibles. D'altra banda, hi ha grups que van sortir vertaderament tocats d'aquell intent fallit de fer una grada jove –alguns van deixar d'animar al Camp Nou i tot–. A tot el debat sobre la grada d'animació em falta la valoració (clara) dels actuals grups d'animació. Què en pensen ells sobre el col·lectiu Fanàtics Barça, impulsor de l'iniciativa? Alguns articulistes ja els han posat al punt de mira com a tapadora dels Boixos Nois. I els altres grups, què en diuen? Seran certes les pressions que diuen que tenen que, fins i tot ara, no opinen sobre el denunciat retorn dels ultres al Camp Nou?
Si Rosell aconsegueix l'autorització dels Mossos i fa una grada d'animació exemplar, com va defensar Jordi Cardoner a l'assemblea, podrà alçar-se amb un triomf que cap altra junta ha aconseguit. Ara bé, si és la via per teixir complicitats amb companyies poc recomanables perquè no posin pals a les rodes a la seva gestió (ni amenacin la seva esfera personal), el barcelonisme té un problema majúscul.