Opinió

A vegades no s'hi pot fer res

La seguretat dels pilots és radicalment superior, excepte quan hi ha un atropellament

Marco Simoncelli va estar en el centre de la controvèrsia durant la primera meitat de la temporada perquè els rivals el trobaven massa agressiu el seu pilotatge. En la meva opinió, també ho havia estat anys enrere Valentino Rossi –Sete Gibernau i Casey Stoner en poden parlar– i no ens vam esquinçar la roba. Però l'havien advertit que s'hi jugava el futur i Sic s'havia moderat, al preu d'uns resultats no tan espectaculars com a principi d'any. Havia obtingut el premi de continuar disfrutant d'una Honda de fàbrica per al 2012. No podrà perquè ahir va morir víctima d'unes circumstàncies que no poden estar més allunyades dels retrets que se li van fer.

L'esport del motor no para d'elevar els seus estàndards de seguretat. Cada cop hi ha menys circuits en què s'hi facin grans premis de F-1 i Moto GP. Les exigències són diferents, les motos odien els pianos i demanen escapatòries més generoses. Els cascos són, literalment, a prova de bombes, però no serveixen de res si l'impacte és tan brutal que l'arrenca del cap del pilot. Ja fa temps que les granotes dels pilots contenen àmplies proteccions per a les articulacions i la zona cervical –aquella gepa que porten tots a dalt de l'esquena–i comencen a implantar-se les bosses de seguretat inflables –similars a les d'un airbag de cotxe– en la mateixa granota per pal·liar els efectes d'una caiguda d'esquena.

Però res de tot això, res, atorga una protecció fiable quan en una caiguda hi ha un impacte contra una altra moto. Daijiro Kato va morir l'any 2003 a Suzuka després d'un impacte contra les proteccions que li va partir en dos el casc. Avui, els cascos resisteixen impactes equivalents a una desacceleració superior a la que l'anatomia humana pot suportar. Superat aquest repte, costa visualitzar com protegir un pilot de l'impacte amb una altra moto. Un any enrere, Shoya Tomizawa, el primer guanyador d'una cursa de Moto 2, va sucumbir a les ferides d'una caiguda aparentment convencional però que va resultar fatal perquè el cos del jove pilot japonès va quedar a mitja pista i dues motos li van passar per sobre. Aquí, el casc pot servir, però la vestimenta protegeix el mínim i les hemorràgies internes marquen el desenllaç.

Amb les imatges de la caiguda de Simoncelli fresques a la retina, queda clar que hi ha molts punts en comú amb la mort de Tomizawa. En el cas de l'italià, la pèrdua del casc i l'envestida de Colin Edwards van formar una combinació letal. Sic va intentar evitar la caiguda com fos i aquesta actitud competitiva li va costar la vida perquè en comptes de deixar-se anar de la moto i continuar lliscant cap a l'exterior del revolt, va creuar-se en el camí d'Edwards i Rossi. En el cas de Tomizawa es va al·legar com a factor agreujant que la categoria de Moto 2 tenia cap a 40 pilots a la pista. Massa motos, es va dir. L'accident de Simoncelli ho desmenteix (a Moto GP són 15 i gràcies) i abona la teoria de la fatalitat, que és tan inconsistent com irrebatible.

Un últim detall: sovint posem èmfasi en les batalles en grup, cos a cos, en les curses, com l'essència de la competició. Convindrem que també impliquen les situacions de risc més alt perquè la trajectòria imprevista d'un rival és un factor que no es pot controlar. Marc Márquez va tenir sort divendres de sortir gairebé il·lès d'una dura caiguda contra l'asfalt, però tots sabem que es podria haver fet molt més mal en l'encalçament a Ratthapark Wilairot una setmana abans.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)