NO'92. La Barcelona que no volia els Jocs
Coincidint amb l'aniversari de la designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics que s'havien de celebrar el 1992, aquests darrers dies han proliferat els articles que elogien la feina feta per la candidatura i tot el que l'esdeveniment suposà per a la ciutat. Més enllà d'aquests autocomplaents recordatoris, ara, gairebé vint anys després, cal fer memòria i evocar també aquella part de la ciutadania que no va fer costat al projecte olímpic. Aquella Barcelona que es mobilitzà contra els Jocs.
D'ençà de la cerimònia presidida per Samaranch a Lausana el 17 d'octubre de 1986 que serví per proclamar Barcelona seu de la XXV Olimpíada, els diversos col·lectius crítics amb la candidatura s'aplegaren per vertebrar les protestes. Moviments socials, grups ecologistes, associacions de veïns, ateneus llibertaris i organitzacions independentistes s'agruparen en l'anomenada Comissió Contra la Barcelona Olímpica per canalitzar l'oposició als Jocs. Per aquests col·lectius l'esdeveniment ultrapassava la seva dimensió esportiva i era un pretext per dur a la pràctica, en connivència amb els grans poders econòmics, diverses operacions d'especulació urbanística que encaririen els preus del sòl i els habitatges. A més, la convergència dels Jocs amb la commemoració del V Centenari del Descobriment d'Amèrica i l'Expo de Sevilla sintetitzada en l'eslògan “el año de España” fou aprofitada per govern i autoritats per projectar l'espanyolitat de la Barcelona olímpica. Així ho evidencià l'aleshores alcalde, Pasqual Maragall, quan exclamà al rei Joan Carles I: “Señor, hemos ganado, Barcelona por España.”
Aquells grups dissidents van promoure un boicot actiu als Jocs, que percebien com un subterfugi per dur a terme de forma encoberta intervencions urbanístiques com ara el projecte Nova Icària al barri del Poblenou, la construcció del qual suposà el desnonament de diversos veïns que es mobilitzaren sense èxit per evitar el seu trasllat mitjançant la campanya “No volem canviar de barri”. En l'espai que ocupaven els seus habitatges, un cop enderrocats, es construí la Vila Olímpica.
La campanya de pressió dels grups contraris als Jocs confluí amb altres accions, com ara l'engegada per Òmnium Cultural per fomentar l'ús del català durant les Olimpíades, la iniciada per l'Associació per la Delegació Olímpica Catalana (ADOC) per promoure la creació d'un Comitè Olímpic Català (COC) que afavorís la participació d'una delegació esportiva pròpia a les Olimpíades, la de rebuig al gos Cobi, obra del dissenyador valencià Javier Mariscal com a mascota oficial dels Jocs, i la impulsada per la Crida a la Solidaritat sota el lema “Freedom for Catalonia” per donar a conèixer internacionalment les reivindicacions sobiranistes catalanes i que fou visible arreu del Principat al pas de la flama olímpica. Durant el seu recorregut, el zel policial per evitar qualsevol mostra d'oposició arribà fins al punt d'escortar amb tanquetes els seus portadors a Banyoles, Vic i Montserrat, identificar i detenir aquells que enarboraven pancartes reivindicatives o confiscar senyeres i estelades.
A diferència d'aquestes iniciatives, que no promovien un boicot directe dels Jocs sinó la seva catalanització, la campanya dels grups antiolímpics explicitada en l'eslògan “NO'92” esdevingué altament bel·ligerant. Per aquest motiu les seves demandes foren silenciades, i a voltes fins i tot criminalitzades. Les seves convocatòries, com ara la cercavila festiva que any rere any recorria les Rambles amb motiu del Dia de la Hispanitat, tingueren sempre una forta presència d'agents dels cossos de seguretat de l'Estat. El punt àlgid de l'estratègia institucional per ocultar l'oposició als Jocs coincidí amb l'anomenada “operació Garzón”, una actuació policial que suposà la detenció i l'empresonament de més de mig centenar d'independentistes als quals s'acusà de pertànyer a Terra Lliure.