Pautes de consum

Curi­osa, l'evo­lució de les pau­tes de con­sum mas­siu en la infor­mació dedi­cada al fut­bol. Ara arri­ben els par­tits sense gene­rar expec­ta­ti­ves prèvies, apa­rei­xen entre una allau de fote­ses que fan rut­llar la ines­go­ta­ble màquina. Rumors i des­men­ti­ments, decla­ra­ci­ons i rèpli­ques, hipòtesis i espe­cu­la­ci­ons que no s'aguan­ten dre­tes. Aquest ves­pre hi ha par­tidàs a la Cate­dral, d'aquells que valen el viatge i el preu de l'entrada. Hi juguen el súmmum con­tra la trans­for­mació del pro­jecte bilbaí diri­gida pel savi Bielsa. Un matx atrac­tiu per les estratègies, la diver­si­tat dels models en con­fron­tació i l'atmos­fera tra­di­ci­o­nal de cafè, copa i cigar del san­tu­ari basc. En lloc d'entre­te­nir-nos repas­sant els plànols guia del tècnic argentí o de com­pro­var la sig­ni­fi­ca­tiva millora de qua­li­tat vis­cuda al ves­ti­dor biscaí, les pau­tes de con­sum obli­guen gai­rebé a dis­treure'ns amb les baja­na­des del tal Ibra. Fote­ses. També, el cor­rent d'aquest pecu­liar riu fa avui que ens tra­guem el bar­ret davant Víctor Valdés, com si la seva qua­li­tat s'hagués des­co­bert davant Petr­zela. El por­ter llu­eix un rècord insu­pe­ra­ble, el d'haver tri­gat encara més anys que Xavi Hernández a gua­nyar-se la una­ni­mi­tat de la parròquia i que la seva qua­li­tat resulti inqüesti­o­na­ble. Ara, a sant del que costa fer-li un gol, se'l defi­neix final­ment com el millor de la història blau­grana, quan les reser­ves merei­xien des­a­parèixer ja en la final de París, fa uns quants anys.

Men­tre uns esva­lo­ten amb invents la relació entre Messi i Villa, crei­xen altres llocs comuns fran­ca­ment buits d'argu­men­tari. Com, per exem­ple, començar ara els exer­ci­cis de nostàlgia a la salut del millor equip del món, creure que mai més aple­garà el Barça tanta quan­ti­tat de talent i èxits. Sí, vivim temps exa­ge­rats amb cons­tants sor­pre­ses agra­da­bles, però això de negar un esplèndid futur sense cap neces­si­tat deu ser cosa del pro­ver­bial fata­lisme català. Aquesta inútil des­pesa d'ener­gia pot impe­dir la cons­ta­tació de rea­li­tats pro­pe­res a l'èxtasi. Per fi rut­llen les rota­ci­ons, just quan ningú en parla, ha tor­nat el joc d'extrems i l'equip llu­eix una vari­e­tat des­co­ne­guda abans en l'arse­nal de recur­sos tàctics. És més, qual­se­vol any d'aquests igual es car­rega i tot un altre tòpic men­ti­der, el dels cicles hegemònics, xifrats gratuïtament en dos o tres anys. Amb fran­quesa i sense eufòries, no veiem el final de la glòria ni a curt ni a mitjà ter­mini, ans al con­trari. Encara més gresca i ale­gria. Aques­tes nor­mes de con­sum són com els arbres que no dei­xen veure el bosc, pura nosa. Gau­dim del matx a San Mamés i obli­dem-nos de tanta fara­ma­lla d'ence­nalls, sepa­rem allò impor­tant de la nimi­e­tat. Només cal obser­var un xic. La resta, men­jar escom­bra­ries en versió pilota. Emplena sense ali­men­tar.