Retallem, retallem per necessitat, per fer-nos perdonar que som catalans i perquè ens hem deixat intimidar pel complot de les agències de qualificació de deute, la recentralització exprés dels deliris de la parella de fet PP-Bono i la inestimable ajuda dels seus altaveus mediàtics internacionals via corresponsalies a Madrid, of course. Sembla que retallar sigui l'única via per sortir del forat, i no m'ho crec, però ara és necessari per mirar de sortir-nos-en i prendre posicions en la graella de sortida de la remuntada. Però també ens calen estímuls i les retallades sense aturador l'única cosa que estimulen és la por a gastar un euro en alguna cosa que no sigui estrictament necessària per menjar i viure. Dit d'una altra manera, la cantarella de la retallada, repetida sistemàticament i perllongadament en el temps, aconsegueix instal·lar la por en l'inconscient de tot bitxo vivent. I qui no en té, deixa de gastar per obligació, però qui no té cap amenaça objectiva immediata sobre les seves finances, deixa de gastar per mimetisme, perquè psicològicament està convençut que és el que toca. I si aquest mecanisme d'autoprotecció arrela en la consciència de tots, caurem en l'atonia i la paràlisi i serem cada dia més petits.

Tot això, com sempre, té la seva traducció en l'esport. A un any vista, hi ha clubs esportius que no pertanyen a cap lliga professional no tenen cap futur, ni bo ni dolent. Fins ara vivien d'una cistella d'ingressos en què hi trobàvem fons públiques (ara fins i tot està mal vist socialment), aportacions de la massa social (cada dia menys, perquè alguns no tenen feina i els que en tenen, estan convençuts que només s'ha de gastar per menjar) i patrocinadors, és a dir empreses, moltes en plena crisi i les que no hi estan, igualment afectades pel temor al que pugui passar demà. Al bàsquet FEB, pressupostos d'un milió d'euros eren moneda corrent fa alguns anys. Avui, qui té un milió –d'ingressos– és ric, la majoria paguen sous de mileurista i uns quants –no pas pocs, i no tots mal gestionats– ja no paguen al novembre i no cal ni que ens imaginem on seran la temporada vinent. És que fa pena pensar com acabaran l'actual.