Nadal, Ferrer, Del Potro i Nalbandián han protagonitzat una final de copa Davis memorable que ben bé es podria haver resolt en el cinquè partit. Una final entre els equips de la federació espanyola i l'argentina és, com a mínim sobre terra, la millor possible, ja que serbis o francesos –les altres grans potències del moment– o bé estan un pas al darrere o no tenen equips prou complets per afrontar quatre individuals i un doble en tres dies. El cinquè títol en onze anys de l'equip espanyol ha coincidit amb l'anunci que Rafael Nadal i David Ferrer, els números 2 i 5 del món, renuncien a continuar en l'equip. Tampoc és estrany en jugadors que acumulen 80 partits a les cames cada temporada i que sumen quatre títols (Nadal) i tres (Ferrer) en la competició per equips. En la pràctica, la decisió de Nadal i Ferrer dóna el tret de sortida a un nou cicle en el qual, d'una banda, el torneig estarà més obert i l'Argentina estarà en millors condicions de guanyar la seva primera enciamera –tres finals perdudes en els últims sis anys– amb permís dels serbis, i de l'altra també obligarà el capità de l'equip espanyol, Albert Costa, a decidir-se per substituir els seus dos puntals per valors contrastats com Granollers i Robredo, o bé a construir un equip amb més futur que present.