Em comentava Manel Estiarte que a principi dels anys vuitanta el waterpolo català era cosa d'uns quants “romàntics”, que vivien aquest esport amb tanta passió que compensava la falta de recursos. De fet, aquell CN Barcelona del 1981 el formaven jugadors de casa, la majoria semiprofessionals, però que van trencar esquemes guanyant la copa d'Europa. Un títol que va demostrar que el talent no entén de diners ni de fronteres. Els esportistes catalans començaven a treure's els complexos quan topaven amb algun rival estranger; una por adquirida per culpa de tants anys d'aïllament franquista. I les següents generacions van prendre el testimoni fins a situar l'esport català a les cotes de què ara presumeix.