Hi ha coses que et posen de molt mal humor, que fan emprenyar, simplement. Per exemple la manera com no pas pocs comentaristes de ràdios i televisions catalanes i espanyoles, enfocaven les entrevistes postpartit amb els barcelonistes. Sense cap mena de rubor, i no només un, o una, sinó més de tres, engaltaven un com se sent, quin balanç en fa, quines conseqüències entreveu després de la DERROTA (així en majúscules) del Barcelona. Tots ho sabem, i qui no ho sap s'ho imagina, que el noranta-nou coma nou per cent de les redaccions esportives dels mitjans de comunicació són, i sense dissimular-ho ni un centímetre, culers de soca-rel. Això és així, no passa res i no cal donar-hi més voltes. Però noi, intentar fer empassar a l'audiència, i no sé amb quina estranya finalitat i encara que sigui de manera involuntària o mecànica, que una empat contra l'Espanyol és una derrota ja és massa. És la cançó de l'enfadós de sempre. Qualsevol resultat positiu de l'Espanyol en un derbi es dóna simplement amb la voluntat expressa i premeditada de beneficiar el Madrid. Home, no. Ara resultarà que, igual que fa uns anys Tamudo, Álvaro Vàzquez haurà marcat el seu golet purament i simplement perquè el Barça no pugui guanyar la lliga! I què més! Haig de confessar que no tenia gaires esperances en el partit de diumenge a Cornellà. Tan poques que vaig refusar una invitació per anar a l'estadi. I no per falta de confiança amb els jugadors sinó perquè en aquests moments de la pel·lícula hi ha molt poc marge de sorpresa. L'empat va estar molt bé, però em vaig indignar amb la derrota a Còrdova. Tot i els condicionaments que podia comportar el penal i l'expulsió del porter no s'entén la reculada de tot l'equip contra un conjunt d'una categoria inferior. Per cert, ja seria hora que la directiva fos més taxativa i contundent per aturar les actitud racistes i de mal gust d'alguns seguidors de l'Espanyol.