D'Eric Cantona en queda el record del gran jugador que va ser, però també aquell salt per colpejar un aficionat a la grada. Singular com pocs, Cantona va ser un jugador de molta personalitat. Sempre compromès, un dia va decidir que ja n'hi havia prou d'insults i de faltes de respecte des de la graderia i que ho havia de resoldre com un lluitador d'arts marcials i tancar-li la boca amb els tacs de la bota. Evidentment, es va equivocar, va ser una agressió inadmissible. Li van caure nou mesos de sanció. I quedarà marcat per sempre més per aquella acció. Però tothom sap també que tenia un fons de raó, que als camps de futbol no s'hi ha d'anar per insultar gratuïtament, que el preu de l'entrada no dóna dret a faltar al respecte a ningú.

Éric Cantona va ser dijous a Barcelona per participar en el Global Sports Forum. Ja ho saben, va parlar del meravellós joc del Barça, de la fantàstica feina que es fa a la Masia, de la innocència infantil que engrandeix més encara el futbol de Leo Messi. De la idea de Cruyff de la qual parteix el Barça de Guardiola i de la seva intenció de reciclar-la de la millor manera possible en la seva nova feina com a manager del New York Cosmos. I sí, sensible al lloc on era, a Barcelona, a Catalunya, va dir no només amb intenció de quedar bé que la selecció catalana també podria haver quedat campiona del món en el mundial de Sud-àfrica. I també va explicar que uns dels seus avis eren catalans i de classe obrera i que amb ells va aprendre quines són les coses més importants de la vida, les coses senzilles que fan que sentis que l'estàs vivint.

Si com a jugador Cantona ja no admetia comparació (no li deien The King o Le Roi o El Rei perquè sí, igualment com també a vegades era un bad boy), com a futbolista retirat també fuig totalment dels patrons a l'ús. Ja no és el futbolista pel qual els aficionats del Manchester United cantaven La Marsellesa, però ha estat capaç d'irrompre a la cursa de les presidencials franceses com a candidat potencial. I, si més no, ha fet comprometre els altres candidats amb el problema d'habitatge que tenen molts francesos, a través de la fundació de l'Abbé Pierre. Escriptor, actor, personalitat compromesa socialment, tot això i més és Éric Cantona després d'haver estar un nen prodigi, un jugador meravellós, un futbolista mític. I una mica gamberro sempre. Rebel per norma, també. Geni i geniüt. Com quan va decidir que el futbol s'havia acabat. Un dia de 1997 va entrar al despatx d'Alex Ferguson i li va dir: “Entrenador, ja no tinc el desig de jugar.” Encara tenia contracte en vigor, però ho va deixar, per passar a fer el mateix que sempre havia fet, “dir coses”, en altres activitats. De petit apreciava els quadres que pintava el seu pare, que treballava d'infermer però estimava la pintura i duia els fills als museus. “Jo volia trobar un mitjà d'expressió. Vaig començar amb el futbol i he continuat amb altres coses.” Val la pena escoltar-lo.