Opinió

Escoltant Cantona

Si com a jugador no admetia comparació, com a futbolista retirat també fuig dels patrons a l'ús

D'Eric Can­tona en queda el record del gran juga­dor que va ser, però també aquell salt per col­pe­jar un afi­ci­o­nat a la grada. Sin­gu­lar com pocs, Can­tona va ser un juga­dor de molta per­so­na­li­tat. Sem­pre com­promès, un dia va deci­dir que ja n'hi havia prou d'insults i de fal­tes de res­pecte des de la gra­de­ria i que ho havia de resol­dre com un llui­ta­dor d'arts mar­ci­als i tan­car-li la boca amb els tacs de la bota. Evi­dent­ment, es va equi­vo­car, va ser una agressió inad­mis­si­ble. Li van caure nou mesos de sanció. I que­darà mar­cat per sem­pre més per aque­lla acció. Però tot­hom sap també que tenia un fons de raó, que als camps de fut­bol no s'hi ha d'anar per insul­tar gratuïtament, que el preu de l'entrada no dóna dret a fal­tar al res­pecte a ningú.

Éric Can­tona va ser dijous a Bar­ce­lona per par­ti­ci­par en el Glo­bal Sports Forum. Ja ho saben, va par­lar del mera­vellós joc del Barça, de la fantàstica feina que es fa a la Masia, de la innocència infan­til que engran­deix més encara el fut­bol de Leo Messi. De la idea de Cruyff de la qual par­teix el Barça de Guar­di­ola i de la seva intenció de reci­clar-la de la millor manera pos­si­ble en la seva nova feina com a mana­ger del New York Cos­mos. I sí, sen­si­ble al lloc on era, a Bar­ce­lona, a Cata­lu­nya, va dir no només amb intenció de que­dar bé que la selecció cata­lana també podria haver que­dat cam­pi­ona del món en el mun­dial de Sud-àfrica. I també va expli­car que uns dels seus avis eren cata­lans i de classe obrera i que amb ells va apren­dre qui­nes són les coses més impor­tants de la vida, les coses sen­zi­lles que fan que sen­tis que l'estàs vivint.

Si com a juga­dor Can­tona ja no adme­tia com­pa­ració (no li deien The King o Le Roi o El Rei perquè sí, igual­ment com també a vega­des era un bad boy), com a fut­bo­lista reti­rat també fuig total­ment dels patrons a l'ús. Ja no és el fut­bo­lista pel qual els afi­ci­o­nats del Manc­hes­ter Uni­ted can­ta­ven La Mar­se­llesa, però ha estat capaç d'irrom­pre a la cursa de les pre­si­den­ci­als fran­ce­ses com a can­di­dat poten­cial. I, si més no, ha fet com­pro­me­tre els altres can­di­dats amb el pro­blema d'habi­tatge que tenen molts fran­ce­sos, a través de la fun­dació de l'Abbé Pierre. Escrip­tor, actor, per­so­na­li­tat com­pro­mesa soci­al­ment, tot això i més és Éric Can­tona després d'haver estar un nen pro­digi, un juga­dor mera­vellós, un fut­bo­lista mític. I una mica gam­berro sem­pre. Rebel per norma, també. Geni i geniüt. Com quan va deci­dir que el fut­bol s'havia aca­bat. Un dia de 1997 va entrar al des­patx d'Alex Fer­gu­son i li va dir: “Entre­na­dor, ja no tinc el desig de jugar.” Encara tenia con­tracte en vigor, però ho va dei­xar, per pas­sar a fer el mateix que sem­pre havia fet, “dir coses”, en altres acti­vi­tats. De petit apre­ci­ava els qua­dres que pin­tava el seu pare, que tre­ba­llava d'infer­mer però esti­mava la pin­tura i duia els fills als museus. “Jo volia tro­bar un mitjà d'expressió. Vaig començar amb el fut­bol i he con­ti­nuat amb altres coses.” Val la pena escol­tar-lo.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.