Quan el Barça va guanyar la seva quarta lliga de campions es va corregir una anomalia històrica. Un club amb tanta història com el Barça començava a tenir un palmarès a l'altura del seu pes en el futbol europeu. El Barça havia competit tota la seva vida de tu a tu amb els pesos pesants del futbol de tot el món, però els seus títols internacionals eren menors. Les tres recopes, les copes de la UEFA, les copes de Fires... Faltaven en el seu palmarès les copes d'Europa que altres clubs sí que havien reunit. Les derrotes en la final dels pals de Berna el 1961 i la de Sevilla contra l'Steaua havien abonat el fatalisme tradicional del club.

La primera, la copa d'Europa del Dream Team a Wembley, va arribar tard, el 1992, quan el Barça ja estava a punt complir cent anys d'història i quan ja en feia més de quaranta que es disputava la competició. Semblava que aquell triomf alliberador havia de ser un punt d'inflexió, però durant molt anys més es va quedar en l'estatus d'acte fundacional. L'any següent el Barça va quedar eliminat en els vuitens de final. I l'altre es va tornar a plantar a la final. La dolorosa derrota a Atenes contra el Milan, però, va ser un dels millors aprenentatges de la història del Barça. Una desfeta que va servir per adonar-se que arribar a ser el millor és possible, com havia passat a Wembley, però que el que és veritablement difícil és la continuïtat en l'èxit. Johan Cruyff ja no va ser capaç d'allargar el seu cicle havent après d'aquella lliçó. I el club va fer tombs insegurs i erronis durant anys. Més per qüestions personals que res més, aquella llavor de futbol i d'ambició que s'havia sembrat no va donar fruits perquè el que es pretenia des de la llotja era desmarcar-se'n. La història va canviar radicalment el 2003, quan va entrar una nova generació de dirigents per situar el club en el segle XXI. Es va modernitzar la gestió, però sobretot es va projectar l'orientació futbolística cap al futur partint d'aquella llavor que havia sembrat el Dream Team.Amb Rijkaard i amb Guardiola, que van desenvolupar aquella idea fundacional, van tornar a arribar els èxits. La Champions del 2006 a París i les del 2009 a Roma i el 2011 a Londres. Més enllà de les lligues i altres tornejos.

Enmig d'aquesta època en què guanyar s'ha convertit en costum, és convenient fer una mirada enrere. Ho és a pesar que Guardiola exerceix de vigilant permanent i actua en conseqüència, amb coneixent de causa de quines han estat les debilitats que han provocat que el club no hagi tingut un palmarès a l'altura de la seva història fins que ha guanyat tres copes d'Europa en els últims sis anys perquè les coses s'han fet com s'han fet. Per això valora tant els símptomes com és que fa cinc anys seguits que l'equip juga les semifinals de la Champions. Els títols a vegades poden enganyar. Però les trajectòries no. Ara bé, la cinquena Champions és a tres partits. I això ja seria més que un símptoma.