El futbol olímpic, una broma
La Gran Bretanya, el Senegal, els Emirats Àrabs, l'Uruguai, Mèxic, Corea del Sud, el Gabon, Suïssa, el Brasil, Egipte, Bielorússia, Nova Zelanda, Espanya, el Japó, Hondures i el Marroc. Aquestes setze seleccions lluitaran en els Jocs Olímpics de Londres per la medalla d'or més devaluada de totes les que es posaran en joc a la capital britànica: la de futbol masculí. El rei dels esports, que té en la seva copa del món de futbol el principal rival mediàtic dels mateixos Jocs, no hauria de passar de ser un esport secundari en el torneig olímpic. Perquè per si algú no ho sap, el futbol olímpic està limitat a jugadors menors de 23 anys, tot i que cada equip pot tenir tres jugadors majors d'aquesta edat. És a dir, que és com un mundial sub-23 amb alguns veterans. És l'únic esport en què passa això. En la resta, als Jocs hi poden anar els millors del món. En el futbol no. Per tant, mirant-ho des d'un punt de vista només esportiu és la disciplina menys interessant de les que es disputaran a Londres.
Una altra cosa és el seguiment mediàtic que tindrà el futbol olímpic a Londres. La selecció espanyola, campiona d'Europa sub-21, és una de les favorites i en la del Brasil hi serà Neymar. Entre l'orgull patriòtic espanyol –és una de les grans possibilitats de medalla d'or de l'equip olímpic espanyol– i el culer per la presència del desitjat Neymar, encara ens voldran fer creure que el torneig de futbol és més interessant que el que puguin fer Usain Bolt, Michael Phelps i companyia. El futbol olímpic pot ser un aparador de joves promeses, una confirmació de nous valors i servir per engrandir algun palmarès –Messi va ser campió a Pequín–, però no està al nivell de la resta d'esports del programa.
El futbol olímpic és el que és perquè la seva federació, la FIFA, ho vol i el Comitè Olímpic Internacional ho accepta. L'obertura dels Jocs als millors esportistes del món –un dels llegats de Joan Antoni Samaranch a l'olimpisme– no va ser complet. Van desembarcar-hi tennistes i jugadors de l'NBA –com a exemple dels nous esportistes olímpics multimilionaris–, però no els futbolistes. La FIFA no volia que el torneig olímpic de futbol fes la competència a la seva copa del món. Sub-23 o res, va dir Joseph Blatter a Samaranch, i aquest va claudicar. L'amenaça de fer una copa del món de futbol cada dos anys en comptes de cada quatre, una de les quals cauria en any olímpic, ja que les dues competicions es fan en anys parells, va acabar de fer la feina. L'amenaça sub-23 també la va fer servir el desaparegut Primo Nebiolo amb l'atletisme quan el COI no veia amb bons ulls que els mundials d'atletisme passessin de fer-se cada quatre anys a fer-se cada dos. Des del 1991, el mundial és cada dos anys en anys senars i l'atletisme olímpic no és sub-23.
En els Jocs hi ha els millors del món en atletisme, natació, gimnàstica, waterpolo, handbol o bàsquet. En futbol no. De cap de les maneres.