No penso insinuar ni a Guardiola ni a ningú què ha de fer amb la seva vida i amb la seva professió. Si tingués prou elements –que no els tinc– per argumentar si s'ha de quedar o ha de deixar pas, segurament no tindria valor per convertir-los en tesi perquè no és admissible que et vulguin organitzar la vida. Únicament la vivència en carn pròpia, 24 hores al dia, una setmana rere l'altra, any a any, formen el pòsit del balanç personal. De coneguts que deixen una feina que els omple sense que vist des de fora hi veiem una explicació racional, tots en tenim al cap. Però agafant-me a la famosa màxima d'Evarist Murtra –“fes sempre el que sigui millor per al Barça”– faig una reflexió. Si avui proposéssim una enquesta entre els entrenadors i les aficions de tots els rivals del Barça, un 99,9 % respondrien que ja els estaria bé que Guardiola deixés la banqueta, per interès propi i comprensible.

L'adverbi mai costa molt més de justificar que d'escriure. Però mai, repeteixo, mai un entrenador havia concentrat tanta unitat al seu voltant com Guardiola. No vull ser ingenu, tampoc mai cap entrenador havia guanyat tant en tan poc temps. Però un 99,9% no s'equivoca, i Guardiola ho deu saber. Per tant, si no renova és que no pot, no vol o no està disposat a assumir més temps el cost personal, el desgast de l'exposició pública, dia a dia, totes les hores, a què sotmet la banqueta del Barça.

Res no és per sempre. Ni Puyol, ni Xavi ni Iniesta. Ni l'irrepetible Messi. Ni el mateix Pep. Res? Menteixo. El Barça sí que ha de ser per sempre, i el seu model de perfeccionament futbolístic constant basat en la valentia tàctica i en els valors col·lectius és el patrimoni més valuós a conservar. Perquè és un valor reconegut universalment, però sense imitadors d'èxit, de moment. Si una conjunció de factors acaba determinant que el tècnic renovi, ja tindrem una feina feta. Tant de bo que s'hi vegi amb cor, que renovi, que fitxi i que prescindeixi de qui hagi de prescindir. Escric, però, amb les pistes i les intuïcions apuntant en sentit contrari. Separar-se de la follia diària dels entrenaments, les rodes de premsa, els dos partits per setmana, els scouting en soterrani de Sant Joan Despí i les estratègies per esquivar els desaprensius de Madrid ajuda a recuperar la serenor personal. I també la perspectiva. Si també serveix perquè un dia hi hagi una versió encara millor de Guardiola, segur que tornarà a estar al servei del Barça.

Mentrestant, haurem de demanar a Rosell, Bartomeu i Zubizarreta que posin tot el rigor i la ciència –i l'instint, o no va ser instint el que va guiar Laporta a decantar-se per Guardiola?– en la decisió més transcendent del barcelonisme en els últims quatre anys. Alguna cosa ha canviat en els últims anys i el comiat del Camp Nou a l'equip després de l'eliminació de dimarts n'és l'evidència. Ho han de saber cuidar.