Una teoria crítica de l'esport
A França, la revolta del maig del 1968 va posar en qüestió les forces armades, l'Església, la universitat, l'art, la família i totes les maneres de fer del sistema. Paradoxalment, una de les institucions més dominants en la societat de l'època va passar desapercebuda en la revolta francesa: l'esport. Quan va tornar la tranquil·litat i la reforma educativa del govern va tocar l'educació física, va ser el moment de posar en qüestió l'esport. Ho va fer el col·lectiu Partisans, situat en aquell moment a l'esquerra del partit comunista francès, que va editar un llibre l'any 1972 titulat Sport, culture et répression amb una portada en què els cinc anells olímpics eren substituïts per cinc corones d'espines. L'any 1978, l'editorial Gustavo Gili va editar el llibre de Partisans en castellà, que és el que ens ocupa avui.
La intenció de col·lectiu que tenia en el filòsof, sociòleg i antropòleg francès Jean-Marie Brohm com a màxim exponent, era demostrar que l'esport no només reflectia les categories ideològiques burgeses, sinó que, estructuralment, està mediatitzat per l'ens estatal, perquè totes les institucions comunes passen per la intervenció de l'Estat i adquireixen una forma política.
Partisans considerava que els Jocs Olímpics, en què centraven moltes de les seves crítiques generals a l'esport, només servien per atenuar unes contradiccions polítiques que són irreconciliables i va mantenir una gran polèmica, no amb la dreta, sinó amb el partit comunista i l'esquerra extraparlamentària.
Jean-Marie Brohm ha desenvolupat una llarga trajectòria en el que anomena Teoria crítica de l'esport, amb multitud d'obres i articles, la immensa majoria dels quals no han estat traduïts al català o al castellà. Quatre dels sets articles que inclou el llibre d'aquesta setmana estan signats per Brohm, segurament, un gran antagonista a Pierre de Coubertin.