En aquest món que han podrit els especuladors, avariciosos i egoistes, l'esport encara ens ofereix moments de reconciliació amb l'espècie humana. Demà a Munic jugaran la final de la Champions el Bayern i –molt a pesar de molts lectors i meu– el Chelsea. No cal donar-hi més voltes, tots sabem que el Barça va fer més futbol que el Chelsea per ser a la final, però els anglesos van saber jugar la seva carta i van tenir el seu moment, com el Barça del 2009 el va tenir amb Iniesta a Stamford Bridge. No em llegireu mai que un resultat esportiu és injust. No és cap autocensura, cap falsa ètica, sinó el convenciment que tinc que l'esport preserva dels pronòstics un racó d'imprevisibilitat que constitueix una reserva d'emocions. Aquesta és la raó que explica que siguem addictes a l'esport professional. Que per molt professional que és, no sempre guanya el més ben dotat dels dotats. Que el Madrid, tot i la seva desenfrenada cursa per veure qui la té més grossa, tornarà a mirar-se una final de Champions per televisió perquè el va eliminar un equip amb un terç del seu pressupost. Que les tendències dels que aposten no sempre són encertades.

Els pressupostos es tradueixen en plantilles, però no sempre en resultats. Per diners, en les semifinals només hi serien el City, el Madrid, el Milan, el Barça i el United, tots del club dels 400 milions. El que guanyarà no passa de 150 i el City, el club més ric d'Europa, es va ennuegar en la primera fase i s'ha consolat amb la Premier en l'últim instant.

Diumenge passat vam tenir ració doble. A Istanbul, el bàsquet va coronar l'Olympiacòs com a campió de l'Eurolliga. Estem d'acord, no és el millor equip d'Europa havent-hi el CSKA. Divendres ja havia de quedar descartat, a ulls d'una majoria. De nou, era l'equip amb menys pressupost, amb menys estrelles, amb menys experiència, amb menys... I la manera de guanyar la final, remuntant 19 punts en 12 minuts, engrandeix el crèdit de l'esport. Just el que han perdut governs i bancs –en sentit literal i també figurat– es manté en l'essència de l'esport. Hores abans de la gesta de l'Olympiacòs, un veneçolà guanyava el gran premi de fórmula 1 al Circuit de Catalunya. Pastor Maldonado no figurava en cap travessa presumptament seriosa que es fes abans dels entrenaments. Pilota un Williams, constructor llegendari en la F-1 que ha viscut una dècada d'esllanguiment que va portar-lo al llindar de la venda o de la desaparició. Maldonado va debutar la temporada passada i amb prou feines va puntuar. L'equip, un cop redimensionat, s'ha sabut adaptar a les noves circumstàncies. Ara ja no té problemes econòmics, però la desproporció pressupostària amb Ferrari, McLaren, Red Bull o Mercedes és tan gran com la del Madrid i el Bayern. I malgrat tot, rebenta els pronòstics i ens permet mantenir l'emoció.