No fa ni una set­mana que el Mac­cabi va posar el punt final a la tem­po­rada. Ho va fer con­fir­mant la jerar­quia a Israel –50è títol de lliga en els últims 58 anys– i posant el colofó a una tem­po­rada en què també s'ha embut­xa­cat la copa i la lliga adriàtica. Tan sols l'Euro­lliga se li ha resis­tit, ja que hi va caure en quarts, en una sèrie vibrant con­tra el Panat­hi­naikòs.

Fins aquí, el pano­rama esdevé gra­ti­fi­cant per als grocs. “Bé està el que bé acaba”, seria la reflexió de la direcció direc­tiva i exe­cu­tiva amb el balanç de vuit mesos de com­pe­tició ter­ri­ble­ment exi­gents i incòmodes per a l'equip. I no pre­ci­sa­ment per la for­ta­lesa de la majo­ria de rivals, sinó pel tre­pi­dant ritme del dia a dia, més propi d'una franquícia de l'NBA que d'un equip euro­peu. De ben segur que ningú en el club va cali­brar –i si ho va fer va come­tre una teme­ri­tat– les con­seqüències d'accep­tar la tor­nada a la lliga adriàtica després de nou anys d'absència. El calen­dari se li ha com­pri­mit fins a tal punt que no hi ha hagut marge ni per a la recu­pe­ració entre par­tit i par­tit, amb viat­ges cons­tants al mig i escàs marge per inci­dir en la cohesió d'un grup en què els fit­xat­ges s'han anat inte­grant a còpia de com­pe­tició ofi­cial. En total, des que va arren­car la com­pe­tició, l'1 d'octu­bre, el Mac­cabi ha dis­pu­tat 86 par­tits ofi­ci­als. Una bar­ba­ri­tat. I és que haurà dis­pu­tat un par­tit cada 2,6 dies de mit­jana, amb tot el que això implica en el nivell dels entre­na­ments i en des­gast. Si bé en els tor­ne­jos inte­ri­ors la incidència del fet ha estat mínima per la diferència de poten­cial –fins i tot en molts par­tits de la lliga adriàtica, amb un gra­pat de duels resolts còmoda­ment–, li pot haver pesat en rep­tes de més enver­ga­dura, com ara els par­tits del Top 16 con­tra el Barça Regal i la sèrie de play-off d'Euro­lliga.

L'entrada i la sor­tida de peces depe­nent de la com­pe­tició per no can­sar-se en excés i el poc marge per pre­pa­rar res sem­pre podia supo­sar un cost addi­ci­o­nal. I el risc li ha cos­tat un preu en la màxima com­pe­tició con­ti­nen­tal. Per posar-ho en con­text, l'Olym­piacòs ha dis­pu­tat fins avui 54 par­tits ofi­ci­als aquesta cam­pa­nya, 32 menys que els de Tel-Aviv. I, com aquest cas, hi ha els 64 del Barça Regal i els 68 del Donetsk, par­tint de la pre­missa que la lliga a Ucraïna té un calen­dari més llarg que un dia sense pa. Fins i tot el Zal­gi­ris, que aquest curs ha jugat en cinc com­pe­ti­ci­ons (copa i lliga litu­a­nes, lliga bàltica, lliga VTB i Euro­lliga), només n'ha dis­pu­tat 67.

Qui ha vis­cut aquest ritme ian­qui de com­pe­tició sap els dèficits col·lec­tius que li ha por­tat, i és per això que David Blatt no va acce­dir a reno­var fins que el club li asse­gurés que fugi­ria de la lliga adriàtica, tot i haver subs­crit un acord fins al final del curs 2013/14. Com­pe­ti­ti­va­ment par­lant li interes­sa­ria que­dar-s'hi, però l'alter­na­tiva per treure bar­dissa al nodrit calen­dari –la de dei­xar la lliga d'Israel– és utòpica i invi­a­ble pel que repre­senta el club. Amb tot això, tam­poc s'ha d'obviar que el Top 16 aug­men­tarà el nom­bre de par­tits –de 6 a 14– i que la idea és can­viar el for­mat en el tram final de la lliga hebrea, de la final a qua­tre a uns play-off, incre­men­tant, doncs, el nom­bre de par­tits. No deixa de ser para­do­xal que el pro­mo­tor d'aquest últim canvi sigui el Mac­cabi mateix, quan a pri­ori el que li interes­sa­ria més seria el con­trari. No és cap tòpic aque­lla vella frase uti­lit­zada per molts: “Es juga com s'entrena.” Però, sense temps per tre­ba­llar ni cul­ti­var el pòsit tàctic i amb un cabàs de par­tits insul­sos, molts dels quals són per cobrir l'expe­di­ent, un equip no té prou marge per créixer. Només cal mirar l'Olym­piacòs. Tot­hom sap que en la lliga grega hi ha una pèssima com­pe­ti­ti­vi­tat, a excepció del Panat­hi­naikòs, però com­bi­nant tan sols aquesta com­pe­tició i l'Euro­lliga han tin­gut temps de fer auto­ma­tis­mes i tei­xir una química que els ha por­tat a l'èxit. A vega­des, menys és més, sobre­tot per asso­lir les grans fites. I el Mac­cabi ja ho deu haver entès.