Passés el que passés ahir, la primera volta del Baxi Manresa només es pot considerar magnífica. Si l’equip no cau en el que resta de curs, i res fa pensar-ho, té la permanència al sarró –acredita 9-8 i en l’última dècada mai han fet falta més de 12 triomfs– i, amb nou partits a casa i havent rebut ja tots els peixos grossos llevat del València, és perfectament lícit somiar en gran, en el play-off.

Joan Peñarroya n’és un dels principals responsables –ha dotat l’equip de competitivitat i substància–, però no l’únic. Des dels despatxos també s’ha sabut trobar la manera de proporcionar-li una bona matèria primera. Pot semblar paradoxal ara, poques setmanes després que el club hagués de deixar marxar Doellman i, sobretot, Renfroe, líder a la pista amb una incidència capital en alguns dels triomfs assolits. Però no ho és. Román Montañez tenia un pla i era el de mantenir el bloc de l’ascens a LEB Or i apuntalar-lo amb peces amb recorregut en l’elit. Lògicament, amb el pressupost del club manresà, era impensable pensar en noms com ara Renfroe, Toolson, Doellman o Lalanne (tots d’una mateixa agència de representació) sense acceptar un tall amb buy-out si els arribés alguna oferta d’equip que jugui competició europea. Que això ha generat moltes interferències –canvis i fitxatges a contrarellotge en el darrer mes– és evident, però l’aposta globalment ha estat positiva. Només cal veure on és l’equip ara i com ha vibrat la ciutat amb la idea de poder jugar la copa.