Joan Antoni Samaranch va presidir el Comitè Olímpic Internacional (COI) del 1980 al 2011, 21 anys que van marcar per sempre, per bé i per mal, l'olimpisme. Un cop tancada aquesta etapa, Samaranch va voler deixar el seu llegat a l'abast de tothom i l'editorial Planeta va editar, a l'octubre del 2002, les seves Memorias olímpicas, on Samaranch repassa la seva tasca en el COI. Hi ha poca cosa nova en els quatre primers capítols, 156 planes, on ens explica com va convertir la terra erma que era l'olimpisme quan ell va arribar al cim en el paradís que era quan ho va deixar.

On sí que hi ha coses interessants és en les 201 planes on es reprodueixen les reflexions i comentaris sobre els deu Jocs que va presidir. Aquestes notes, com una mena de dietari, ens revelen un Samaranch no tan diplomàtic ni negociador com l'hem vist sempre, en ocasions superat per la tensió del càrrec, amb comentaris en ocasions prepotents i plens de rancúnia.

Quan Ben Johnson va donar positiu a Seül, el 1988, va escriure: “Falten quatre dies per al final dels Jocs Olímpics. Segueix sense passar res, però cal esperar fins al darrer minut.” O sigui, que per Samaranch, el positiu de Ben Johnson no era res. Durant els Jocs de Barcelona escriu: “Rebo el xeic Ahmad al-Sabah. Em dóna les gràcies per la seva elecció com a membre del COI. En memòria del seu pare, parlem d'una possible donació d'un milió de dòlars per al Museu Olímpic.” Aquest era el preu d'un lloc al COI? El 1984, parlant de Zola Budd, l'atleta que corria descalça, fa servir una paraula no gaire adient en boca d'un president del COI: “Zola Budd, després de tant escàndol, quasi fa el ridícul.” Això sí, tenia bon gust a l'hora de triar les seves esportistes favorites. Entre altres esmenta Katrin Krabbe i Katarina Witt, les dues procedents de la fosca República Democràtica Alemanya.