Lance Armstrong s'ha estat dopant de forma sistemàtica durant la seva triomfal carrera com a ciclista? Ens ha enganyat de forma miserable a tots els que vam gaudir amb ell en aquelles tardes de juliol durant els set anys que va guanyar el Tour? Més encara, la història de l'home que va superar un càncer per convertir-se en un dels millors ciclistes de sempre era falsa? No ho sé. No en tinc ni idea, de si Lance Armstrong s'ha dopat o no. Només ho sap ell i el seu entorn. I potser tampoc m'importa gaire.

Si es confirmessin les trampes d'Armstrong –denunciades, sense èxit, en múltiples ocasions en els darrers anys, no ho oblidem–, estaríem davant una de les més grans mentides de la història de l'esport. El ciclisme i el Tour quedarien encara més tocats. Una gran catàstrofe, vaja.

O potser no. Potser és bo tot això. Potser és bo saber la veritat –sigui quina sigui–, i no haver de tenir en la història de l'esport un altre etern sospitós amb un palmarès espectacular. Sí. Necessitem saber la veritat. El ciclisme no s'acaba amb Armstrong –ni amb Anquetil, Merckx o Indurain–. Hi ha i hi haurà més ciclistes disposats a arribar a dalt de tot del podi de París després d'haver patit pujant el Tourmalet o l'Aup d'Uès o els cops de vent de les carreteres costaneres de Normandia. I han de saber que si ho volen fer han de patir de veritat. Que qui la fa la paga. Sigui tard, o sigui d'hora, però per molt gran que hagis estat, no pots sortir-ne impune. I no em val el tòpic que diu que un Tour no es pot fer sense dopar-se. No fa gaire, revisant material antic, vaig trobar una entrevista a un científic que deia que l'esportista que es dopa no ho fa per aguantar l'esforç que implica l'esport d'alt nivell: ho fa per guanyar. No cal guanyar el Tour amb una mitjana de 42 quilòmetres per hora, o pujar l'Aup d'Uès com ho feia Marco Pantani, o córrer els 100 metres en menys de 9.70.

Ja he manifestat diverses vegades la meva opinió que els positius no embruten l'esport sinó que el netegen. Si tots sabem que hi ha dopatge en l'esport, i no només en el professional, malauradament, quan es coneix un positiu, el que es fa és netejar. Qui embruta és qui es dopa –i això, òbviament, es fa d'amagat–, per tant, descobrir-lo és aire fresc, netedat, no brutícia.

Armstrong ha dit en un comunicat que mai s'ha dopat, que ha passat 500 controls i que cap va donar positiu. Una afirmació tan certa com sense valor. Tampoc els esportistes de l'RDA –amb alguna excepció– van donar positiu durant dècades i quan es l'estat que els va utilitzar d'aquella manera tan vil va desaparèixer vam saber què els feien. Ben Johnson va confessar el 1989 que es dopava des de l'inici d'una carrera en què, abans que l'enxampessin a Seül el 1988, hi havia un or mundial del 1987 i un bronze olímpic del 1984. I bé que va passar controls en aquells campionats. I Marion Jones? Centenars de controls, cap positiu i al final enxampada.