Rafael Nadal és l'home
Rafael Nadal serà el banderer de l'equip olímpic espanyol en els Jocs Olímpics de Londres. El tennista balear va ser designat ahir per la junta de federacions per encapçalar la delegació del Comitè Olímpic Espanyol (COE) en la cerimònia d'inauguració del 27 de juliol. Nadal va ser designat per unanimitat superant els altres candidats, els regatistes Iker Martínez i Xabi Fernández. La designació s'ha fet seguint les normes que diuen que el portador de la bandera ha de ser l'esportista de l'equip amb més bon palmarès, que no hagi estat banderer anteriorment i que pugui estar present en la ciutat seu el dia de la inauguració.
Doncs perfecte. Ja hem dit moltes vegades que els esportistes són l'única cosa que queda a aquesta Espanya que s'enfonsa i ens enfonsa. Nadal és, amb Pau Gasol, la cara d'Espanya i serà qui portarà la bandera. El president del COE ho va deixar ben clar ahir: el millor per a Espanya és que la porti Nadal. A mi m'és absolutament igual si la bandera espanyola la porta Nadal, Iker Martínez o Pau Gasol. M'importa tant com quin és l'esportista que porta la bandera de França, Uganda o el Vietnam.
El que sí que m'importa és destacar com, una vegada més, es barregen les coses. Nadal no és qui té millor palmarès olímpic de l'equip espanyol. I vull destacar el mot olímpic, perquè vull pensar que ningú voldrà posar al mateix sac una medalla olímpica que es pot guanyar un cop cada quatre anys, amb un torneig de tennis del Grand Slam que, per molt important que sigui, se'n poden guanyar quatre cada any. El COE ens recorda, a més, que Iker Martínez i Xabi Fernández –or el 2004 i plata el 2008 en la classe 49er–, competeixen dos dies després fora de Londres.
Altre cop perfecte. Ara només vull recordar com van guanyar Iker i Xabi la plata a Pequín. Va ser en aquella última regata en què la tripulació de Dinamarca va trencar la seva embarcació i van disputar la regata que decidia les medalles amb un vaixell que els van deixar els croates, amb l'ensenya de Croàcia i tot. L'equip espanyol va fer una reclamació, perquè Dinamarca va guanyar l'or i Espanya la plata, però no els van fer cas. La reacció de les autoritats esportives espanyoles va ser dir que els consideraven campions olímpics encara que oficialment no ho fossin, fet que es va concretar mesos després amb la concessió de la beca ADO reservada als campions, no als subcampions. Coses de la vida, aquell mateix dia Rafael Nadal guanyava l'or en tennis.
Quatre anys després, aquells campions olímpics morals, als quals van robar una medalla daurada que mereixien, no són prou dignes per portar la bandera espanyola i afegir-se a una llista d'il·lustres esportistes banderers en què hi ha Cristina de Borbó (1988) i Felip de Borbó (1992). No pateixin, llavors no hi havia normes, les designacions es feien a dit i no van treure l'honor a cap judoka, regatista o nedador.