Mai m'hauria imaginat que estaria d'acord amb una afirmació del president del Comitè Olímpic Espanyol (COE), Alejandro Blanco. Aquest espanyolíssim personatge, cap d'un organisme que va intentar, sense èxit, posar lletra a l'himne espanyol perquè els esportistes de totes las rojas que triomfen arreu del món poguessin cantar, i que ha atorgat el lloc de banderer de l'equip olímpic espanyol a Rafael Nadal vulnerant les seves pròpies normes, va afirmar dimarts que “l'esport espanyol no es pot mesurar per medalles”. Aquesta és la frase que comparteixo, tot i que em sembla molt que no l'entenem de la mateixa menera. Si més no, pel que Blanco va dir a continuació: “No hi ha cap país al món que tingui el nivell esportiu que hi ha a Espanya, hi ha molts països que guanyaran més medalles, però es canviarien totalment per Espanya.”

Llegint aquesta afirmació em ve al cap José Luis Rodríguez Zapatero quan deia allò de la fortalesa de l'economia espanyola i, especialment, del seu sistema financer. Com Zapatero llavors, Blanco viu en un núvol que, en any olímpic, encara és més gran quan es fa recompte de les possibles medalles que pot guanyar l'equip espanyol. Blanco, que també és el president de la candidatura de Madrid per als Jocs del 2020, té ben arrelats els valors de l'Espanya de sempre i com que l'esport és una de les poques coses que s'aguanten en aquest vaixell anomenat Espanya que s'enfonsa i ens enfonsa, juga bé les seves cartes. El món té enveja de l'èxit esportiu dels esportistes espanyols. D'això parla quan diu que l'esport espanyol no es pot mesurar en medalles. Tant li és que la majoria d'aquests èxits tinguin poc o res a veure amb els Jocs Olímpics. A Rafa Nadal el coneixen arreu del món; a Iker Martínez i Xabier Fernández, els regatistes postergats, no.

L'esport espanyol s'ha de mesurar pel malviure de tots aquells que no estan en el sistema esportiu oficial espanyol, el de les beques ADO i les federacions. El marxador Álvaro Martín que aquests dies competeix en el mundial júnior d'atletisme de Barcelona i que anirà a Londres diu en una entrevista en el darrer número de la revista de la federació espanyola que pot viure de l'atletisme perquè té els ingressos suficients. Té 18 anys, està començant la seva carrera i ja és un “professional olímpic”. Potser serà una gran estrella, però ara mateix el fet és una barbaritat.

Com ho és que Blanco i companyia presumeixin de Nadal, Alonso, Gasol, Iniesta i la resta d'icones esportistes espanyoles mentre cada setmana hi ha equips que renuncien a jugar en les lligues que els pertocaria perquè no hi arriben i ja estan prou endeutats. I totes aquestes estrelles van ser nens i van començar a fer esport en clubs i entitats que estan amb l'aigua al coll mentre Blanco recompta medalles com si fos el senyor Scrooge en el Conte de Nadal de Dickens.