Hipnotitzats per la manera com va guanyar els seus títols de 125 (2003) i 250 cc (2004 i 2005) hem acabat menystenint Dani Pedrosa en el seu pas per Moto GP. Hem tingut la temptació de reduir l'anàlisi dels seus primers sis anys a dos subcampionats, dos tercers llocs, un quart i un cinquè. I no és tan simple. Era –i és– el més menut de la graella i no tenia ni coll ni braços per aguantar una moto que pesava el triple que ell i amb més de 200 cavalls. Com si el talent per traçar i el ritme de metrònom que li havien servit per guanyar les curses en solitari també fossin condicions suficients per destronar Rossis i Stoners.

Però és que, a més, –o potser a conseqüència de tot plegat– Pedrosa queia. I alguns deien que no sabia caure perquè quan queia, es feia mal. Gairebé en cada temporada havia tingut contratemps derivats d'una lesió, fos a l'hivern o –pitjor– durant el curs.

Les coses han canviat. Pedrosa ha deixat de caure habitualment i quan llepa l'asfalt –toquem ferro–, no es fa mal. Les motos encara pesen més (157 quilos com a mínim) i són més potents (s'acosten als 250 cavalls). Pedrosa continua fent 1m60 d'alçada, però la seva complexió ja no és tan menuda. I, ves per on, si a Misano acaba primer o segon haurà sumat ja més punts que en qualsevol de les temporades anteriors. Sense caigudes, sense problemes, amb una Honda competitiva, que sempre va ser potent però sovint desequilibrada. Avui ja ha igualat els onze podis que són el seu sostre en una temporada, i li queden sis curses per discutir el títol al Jorge Lorenzo més madur. Objectivament, no era el més consistent en el cos a cos, tip de caure i fer-se mal. Un estereotip que va quedar desmuntat diumenge a Brno.

Pedrosa i Marc Márquez formaran l'equip Honda HRC del 2013. Honda està de sort que Stoner es retira perquè, en cas contrari, ni el més disciplinat dels japonesos hauria entès que es prescindís d'un pilot que acaba de fer la seva millor temporada, qui sap si rubricada amb el títol. Tot això que s'estalvien.