Els valors futbolístics de Xavi Hernández mereixen un premi important, i no el Príncep d'Astúries. Dit això, i que Iker Casillas em sembla un dels (pocs) jugadors del Madrid amb sentit comú –l'adoctrinament manu militari imposat per Mourinho va estar a punt d'arrossegar-lo, però va saber reaccionar a temps– no podem esperar ni un segon a constatar que haver-los concedit el guardó 2012 és una decisió política que ha convertit aquest premi ja desprestigiat en un afer polític més, en un instrument polític. No tinc ni idea –ni n'he de fer ben res– si a Xavi i Casillas els molesta o ja els va bé que els instrumentalitzin políticament, però és claríssim que ha estat així. Tot en nom de la roja, que cada dia que passa esdevé un assumpte més polític que esportiu. Perquè cada dia que passa hi ha més gent proroja i antiroja als quals els és igual el futbol però que són sensibles –d'un costat i de l'altre– al que representa un equip de futbol embolcallat permanentment amb una bandera excloent.

Hem arribat a un punt que no podem considerar res casual. Resulta que premien Casillas i Xavi, dos amics de sempre que van fumar la pipa de la pau quan Guardiola ja havia avisat que un dia prendríem mal. Aquest és el missatge literal. Però n'hi ha un altre de subliminar, i ignorar-lo és un error. Trasplantem la dicotomia Barça-Madrid, superada en benefici de la roja, als orígens dels dos protagonistes. Un català i un espanyol són amics, resolen un conflicte i la selecció espanyola se'n beneficia guanyant una Eurocopa. És a dir, el secessionisme és un desastre, l'enemic a derrotar. També em nego a considerar casual la data, una setmana abans del que serà l'11 de setembre més contundent de la història de Catalunya.

No ens enganyem. No cal dir noms. Només veure les imatges de les passejades de la selecció espanyola, amb qui s'ajunten i amb qui parlen els jugadors d'un equip i l'altre. Per molt fil i agulla que hi hagin posat Xavi o Casillas, les esparracades no es cusen amb quatre puntades ràpides. I la que ha propiciat Mourinho és tan profunda que, un cop suturada, ha de cicatritzar.

Tornem al premi, que no me'n puc estar. Premiar Xavi i Casillas dos anys després d'haver guardonat la selecció espanyola, a més de fer un tuf polític inaguantable, és de molt mal justificar. Però veient l'historial dels últims anys no sorprèn. El van donar abans a Fernando Alonso –que no tenia ni un títol– que a Michael Schumacher, set cops campió. Quatre anys després que el rebés Rafa Nadal, Roger Federer encara l'espera. Mai no sabem quin és el criteri, si els mèrits contrets en l'any (El Guerrouj, Armstrong, la selecció espanyola de futbol), si una trajectòria (Gebrselassie, Estiarte...) o simplement l'oportunisme. Sempre queda la sospita que es concedeix a qui ha assegurat que l'anirà a recollir. I que, com aquell vell programa de RNE destinat als emigrants, aquest és un premi “de España para los españoles”.