Quan Michael Schumacher va anunciar que deixada la F-1 a finals del 2006, molts vam pensar que s'equivocava, que ho feia enrabiat perquè un jovenet espanyol amb un monoplaça poc glamurós havia trencat l'hegemonia que ha elevat el Kaiser a la categoria de mite vivent de la F-1 i l'ha convertit en el pilot més llorejat de la història, amb tanta diferència sobre el segon com poques són les perspectives que algú el pugui desbancar.

Aquell anunci de fa sis anys va fer tot l'efecte que responia a un rampell. Schumacher no estava acabat, no havia perdut ni un bri de competitivitat. Simplement, n'hi havia uns altres –pilot i monoplaça– a la seva alçada i aquest fet trencava l'ordre establert. La prova més clara que el seu diagnòstic va ser erroni és que just l'any següent, qui va heretar el seu cotxe, Kimi Räikkönen, va ser el campió mentre a McLaren volaven els punyals. Pensar que Schumacher tindria vuit títols o més si no hagués decidit anar-se'n a tombar en moto no és ben bé ciència-ficció.

Si aleshores Schumacher no va ser prou racional, ara sí. Tornant passats els 40 i firmant un contracte per tres anys va ser extremadament valent. Un retorn a aquesta edat, després de tres anys aturat, té molts números d'acabar malament. I Schumacher ni s'ha arrossegat, ni ha deambulat per les pistes, com sentia a dir ahir. D'acord, és el pilot amb més abandonaments de l'any, però dels set, cinc han estat per avaries, la majoria absurdes. No pot presumir de la victòria del Nico Rosberg a Xangai però ha tornat a pujar al podi –a València– i no ha perdut competitivitat. La comparació amb el seu lloat company d'equip, lluny de fer-li mal com podria semblar per la classificació (93 punts a 43) dignifica encara més la temporada del Kaiser. I és que quan mesurem la velocitat pura –i això passa en la qualificació– hi ha empat. Cadascú ha estat set vegades a davant de l'altre en la graella. I la victòria de Rosberg a la Xina va ser més fruit de les circumstàncies que de la competitivitat general del monoplaça, que amb comptades excepcions no és consistent al llarg d'una cursa. Williams i fins i tot Sauber li pugen sovint a cavall.

Ara no s'equivoca Schumacher plegant. Ha demostrat que és competitiu i que podria continuar un any més, amb 44. Però Mercedes no vol un pilot per un any i quan se't posa Lewis Hamilton a l'abast., no cal pensar-s'ho més. Amb un bon cotxe, Schumacher podria fer més podis, fins i tot guanyar alguna cursa. Ja no és aquell fora de sèrie a qui només podia derrotar un altre tan ben dotat com ell, però se'n pot anar amb el cap ben alt perquè té el triomf que buscava quan va tornar. I és que una retirada a temps sempre és una victòria. El seu historial no mereix quedar tacat amb un any en un equip menor ni amb accidents com els que ha protagonitzat més sovint del compte en els últims temps. Així, el mite perdurarà intacte.