La fórmula 1 va ser un dels primers esports a què em vaig aficionar. Jackie Stewart –campió del món els anys 1969, 1971 i 1973– va ser el primer pilot a qui vaig seguir i Emerson Fittipaldi –campió del món els anys 1972 i 1974–, el primer a qui vaig considerar un enemic. El terme seguir fa referència a llegir el que en aquells anys es publicava a El Mundo Deportivo i en una revista a tot color, que no recordo com es deia, i que em deixava un veí meu, uns quants anys més gran, per culpa del qual em vaig aficionar a seguir la fórmula 1 i les motos. Va ser culpa d'aquest veí, perquè, per edat –vaig néixer el 1960–, diria que més aviat no tocaria seguir un esport d'aquesta mena, i menys en aquells temps, quan es tenen deu o onze anys.

Però les coses van anar així. La retirada, el 1973, de Jackie Stewart i la mort en un accident al GP dels Estats Units del seu company d'equip François Cevert, em van deixar orfe de referents i va ser Niki Lauda qui em va portar a Ferrari, escuderia a la qual vaig ser fidel –quan guanyava als anys setanta amb Niki Lauda i Jody Scheckter i també en la llarga travessa pel desert fins als cinc títols seguits de Michael Schumacher– fins que va fitxar Fernando Alonso. Al seu moment, ja vaig explicar que m'agafava els anys sabàtics de ferrarista que fessin falta mentre Alonso vestís de vermell. Fernando Alonso, un grandíssim pilot, sense cap mena de dubte, no m'ha caigut mai simpàtic –tampoc m'hi queia Fittipaldi i l'equip McLaren– i encara menys tota la cort de llepaculs que l'acompanya.

I així estem. Tota aquesta explicació és per deixar constància que a mi m'agrada la fórmula 1 des de fa molt temps i em seguirà agradant quan Alonso ja no hi sigui. I que consti que odio conduir. No hi ha res de racional en totes les línies anteriors. Són emocions i sentiments que no necessàriament s'han de justificar.

I com que m'agrada la fórmula 1, m'emprenya que des que Fernando Alonso hi va aterrar, tot giri al seu voltant. Ho puc entendre en els mitjans espanyols, que històricament havien maltractat aquest esport i que tenen en els gens demostrar, sigui com sigui, que els seus són els millors i que la resta del món els fan la guitza. El que em costa més d'entendre és el paper de TV3 en tot aquest afer. Tinc molt clar que els drets de la fórmula 1 costen molts diners i que l'única manera que la gent miri TV3 i no la cadena espanyola de torn, és anar amb Alonso. El principal problema és que una cosa és anar-hi, fer alonsisme, com es diu ara, i l'altra caure en el patetisme de justificar qualsevol cosa que ell o Ferrari faci i negar el pa i la sal als seus rivals. I aquest paper, a TV3, li ha tocat a Francesc Rosés, un dels homes que més saben de fórmula 1, que en el GP del Brasil va portar el seu fanatisme –real o pel share?– fins al punt de negar el que tothom veia: que el cotxe de Vettel tenia desperfectes. Ho va fer a la cursa i, encara pitjor, l'endemà al Telenotícies.