Vaig arribar a comprendre Fernando Alonso quan ell, anys enrere, mirava d'aixecar un mur entre ell i la premsa espanyola. Sobretot en el seu any a McLaren, quan els mitjans presumptament afins a l'asturià –en realitat, només eren afins al seu propi negoci– miraven que qualsevol declaració es convertís en un ganivet contra Hamilton i Ron Dennis. I si no la feia, miraven que la fes. I si s'hi resistia, miraven de fer-li dir el que no volia dir.

Ara, però, l'escolto i no l'entenc. Quan va fitxar per Ferrari i es va presentar de vermell dient que estava en el millor equip en què podia estar, em va venir al cap aquell “Toma Ferrari!” que va etzibar quan va guanyar el seu segon títol a Interlagos. Va ser un rampell, vaig pensar. En un moment o altre dels últims tres anys, Alonso ha carregat contra el seu equip, en ocasions amb crítiques que vorejaven la desqualificació. S'ha explicat que era la manera de motivar-los. Ben curiosa, certament. El lament més conegut del 2012 tenia valor doble: “No correm contra Vettel, correm contra Newey”, dit al GP de l'Índia. Primer, clatellot al seu equip per no saber contrarestar el genial enginyer de Red Bull i donar-li un cotxe més competitiu i, segon, menyspreu a qui ha estat campió.

Diumenge, a Xest, envalentit després d'una setmana d'escampar sospites sense fonament sobre la legalitat del títol de Vettel i de no haver-se'n retractat, afirma que els tres anys a Ferrari són els millors de la seva carrera. Tres anys en què no ha guanyat res. El primer, per una històrica mediocritat en l'estratègia de l'última cursa. El segon, perquè no van arribar a la sola de la sabata dels Red Bull. Entendria que s'aferrés als records més recents, els del 2012, però no m'entra al cap que els títols del 2005 i el 2006 amb Renault puguin quedar en segon terme. No sé què pensaran aquells treballadors que abraçava a la fàbrica d'Enstone. Ni el polèmic Flavio Briatore, capaç de fer estampar un cotxe contra una paret –Piquet, a Singapur 2008– per afavorir la nineta dels seus ulls.