Per ser un model esgotat (que ho és), per no haver-hi un rival de primera (Nigèria no ho és), per jugar-se un dia feiner i de ressaca (2 de gener) a l'única hora possible per no morir congelat (a les 7) i per haver-se quedat un 10% de la gent que tenia entrada sense poder-hi ser present per culpa d'uns embussos de campionat (ajudats pel veïnatge de Cornellà-el Prat amb un centre comercial), no està gens malament posar més de 27.000 irreductibles en un camp de futbol per una patxanga, una més, un any més. Més de 27.000 irreductibles que mereixen un respecte perquè molts hi van ser, un any més, per no fallar per primer cop des del 1997.

Però sí, ja sabem des de fa anys que el model està esgotat. Ho està, també perquè ens han empès a esgotar-lo, i no tan sols per l'espera d'anys i panys sense avenços significatius en el reconeixement de les federacions grans. També s'esgota perquè la brillant idea del Catalunya-País Basc té el dany col·lateral que depèn d'on es jugui, a la meitat li costa ser-hi. I perquè els requisits imprescindibles per omplir Montjuïc o aconseguir que el Camp Nou faci goig ens han estat vedats i tal com estan les coses val més que ens n'oblidem. És molt fàcil, ja s'ha vist quan hem jugat contra l'Argentina o el Brasil. El que no és fàcil és tenir primers espases com a rivals fora de data FIFA. I si els astres es conjunten a favor teu, prepara el talonari. Això de la data FIFA depèn bàsicament d'Ángel María Villar, i si no s'hi ha posat mai bé, no ho farà ara. I de gastar –sigui la mateixa federació catalana, sigui camuflant-ho a través de TV3– a veure com es justifica amb els 4.000 milions menys de pressupost de la Generalitat per al 2013.

És, aplicat a l'esport, el cercle viciós que ens té presoners d'un estat que no ens deixa respirar i del qual alguns –cada cop més– volem escapar. Per ser més, perquè creixi el nombre dels convençuts que amb l'estatus actual no tenim futur, n'haurem de jugar un, dos, els que faci falta (no gaires més, sisplau). No podem renunciar a res del que tenim i ho hem d'afrontar amb tanta austeritat com calgui però amb la mateixa dignitat de sempre. Es pot robar gairebé tot, excepte l'honor. Ja hem vist com s'interpreten els 27.000 en l'Espanya mediàtica neofeudal i manipuladora. No ens ha de fer cap por el què diran si tenim clar que no ens desviaran de la línia traçada, però ara que per fi aquests troglodites ja no poden parlar dels partits de les seleccions autonòmiques impostades –perquè ja no es juguen– m'emprenyaria molt donar-los el gust que ens poguessin posar en el mateix sac d'artificis com Múrcia o Castella-la Manxa.

Que el Catalunya-Nigèria sigui l'últim partit d'aquest format és un desig saludable que comparteixo, però que no podrà ser. El canvio perquè en el partit que es jugarà d'aquí a un any les pancartes reclamant l'estat propi ja tinguin la data del referèndum.