La confessió alliberadora

El tan­ca­ment d'aquesta edició no m'ha permès escol­tar de Lance Arms­trong la con­fessió de l'engany que ha prac­ti­cat durant els anys que va tira­nit­zar el ciclisme. Engany i con­fessió. Dos fets que estan al prin­cipi i al final d'una història humana de qui va ser una lle­genda pla­netària. Dos con­cep­tes tan antitètics que es fa difícil ubi­car-los en la mateixa història, en la història de qui durant anys va ser el ciclista més gran, més admi­rat, més pre­miat, més reco­ne­gut, de tots els temps.

Què ha por­tat Lance Arms­trong a aco­tar el cap i adme­tre el que ha negat tota la vida? Per què ho fa quan sap que es pot arruïnar, que pot per­dre les victòries que encara li que­den i els suports econòmics, que li reti­ra­ran els pre­mis con­ce­dits i quan sap que el mite dei­xarà de ser-ho i que pas­sarà a ser odiat en vir­tut de l'engany a què ha sotmès els que l'han ido­la­trat? Tot això, a canvi de la revisió de la sus­pensió a per­petuïtat? Tant val poder tor­nar a córrer tri­at­lons? No, per des­comp­tat.

Més aviat em sem­bla enten­dre que, com ja va haver d'afron­tar quan va patir el càncer, la dimensió humana de Lance Arms­trong creix i qual­se­vol altra con­si­de­ració esdevé supèrflua. Queda arra­sada. El 1996 li van dir que tenia un tumor tes­ti­cu­lar amb metàstasi als pul­mons i al cer­vell. Gai­rebé una sentència de ruïna vital a la qual s'hi va enfron­tar amb totes les seves for­ces i un equip mèdic excel·lent. Setze anys més tard, la pressió de l'agència anti­do­patge dels Estats Units, el con­junt de con­fes­si­ons i dela­ci­ons, d'indi­cis i pro­ves, ha amenaçat Arms­trong amb la ruïna moral, que és la pit­jor de les ruïnes que pot patir una per­sona.

Perquè con­fessa, crec que Arms­trong és per­sona. Tot el que ell va orques­trar no té marxa enrere ni redempció pos­si­ble, però la dig­ni­tat que li queda no pot supor­tar el pes de la consciència i la ver­go­nya d'assis­tir a l'aflo­ra­ment de totes les tram­pes que ell ha negat sem­pre. Fer tram­pes per gua­nyar és ètica­ment repug­nant. Arms­trong no és l'únic cas, ni de bon tros. És més, en la seva època, podríem posar-nos d'acord que, sense dopar-se, era impos­si­ble gua­nyar. Però que ell, pre­ci­sa­ment ell, que durant una dècada ha estat con­si­de­rat un heroi de la huma­ni­tat, una espècie de super­man de carn i ossos pel seu lide­ratge espor­tiu der­ro­tant el càncer, hagués edi­fi­cat tot el mite sobre una men­tida és encara més repug­nant. La seva tra­jectòria per­so­nal de superació de la malal­tia es manté intacta, però l'espor­tiva, que és la base de la seva fama mun­dial, ja se l'havia endut el tsu­nami del dopatge. Amb la con­fessió Ams­trong no es reha­bi­lita. Però ell, que ho ha tin­gut tot després d'haver estat a prop de per­dre el bé més pre­uat d'una per­sona, no vol aquest mal­viure. I ha arri­bat a la con­clusió que con­fes­sar és impres­cin­di­ble per inten­tar alli­be­rar-se, que el dei­xin tran­quil, a ell i la seva família, i poder res­pi­rar com un ciu­tadà més.