El tancament d'aquesta edició no m'ha permès escoltar de Lance Armstrong la confessió de l'engany que ha practicat durant els anys que va tiranitzar el ciclisme. Engany i confessió. Dos fets que estan al principi i al final d'una història humana de qui va ser una llegenda planetària. Dos conceptes tan antitètics que es fa difícil ubicar-los en la mateixa història, en la història de qui durant anys va ser el ciclista més gran, més admirat, més premiat, més reconegut, de tots els temps.

Què ha portat Lance Armstrong a acotar el cap i admetre el que ha negat tota la vida? Per què ho fa quan sap que es pot arruïnar, que pot perdre les victòries que encara li queden i els suports econòmics, que li retiraran els premis concedits i quan sap que el mite deixarà de ser-ho i que passarà a ser odiat en virtut de l'engany a què ha sotmès els que l'han idolatrat? Tot això, a canvi de la revisió de la suspensió a perpetuïtat? Tant val poder tornar a córrer triatlons? No, per descomptat.

Més aviat em sembla entendre que, com ja va haver d'afrontar quan va patir el càncer, la dimensió humana de Lance Armstrong creix i qualsevol altra consideració esdevé supèrflua. Queda arrasada. El 1996 li van dir que tenia un tumor testicular amb metàstasi als pulmons i al cervell. Gairebé una sentència de ruïna vital a la qual s'hi va enfrontar amb totes les seves forces i un equip mèdic excel·lent. Setze anys més tard, la pressió de l'agència antidopatge dels Estats Units, el conjunt de confessions i delacions, d'indicis i proves, ha amenaçat Armstrong amb la ruïna moral, que és la pitjor de les ruïnes que pot patir una persona.

Perquè confessa, crec que Armstrong és persona. Tot el que ell va orquestrar no té marxa enrere ni redempció possible, però la dignitat que li queda no pot suportar el pes de la consciència i la vergonya d'assistir a l'aflorament de totes les trampes que ell ha negat sempre. Fer trampes per guanyar és èticament repugnant. Armstrong no és l'únic cas, ni de bon tros. És més, en la seva època, podríem posar-nos d'acord que, sense dopar-se, era impossible guanyar. Però que ell, precisament ell, que durant una dècada ha estat considerat un heroi de la humanitat, una espècie de superman de carn i ossos pel seu lideratge esportiu derrotant el càncer, hagués edificat tot el mite sobre una mentida és encara més repugnant. La seva trajectòria personal de superació de la malaltia es manté intacta, però l'esportiva, que és la base de la seva fama mundial, ja se l'havia endut el tsunami del dopatge. Amb la confessió Amstrong no es rehabilita. Però ell, que ho ha tingut tot després d'haver estat a prop de perdre el bé més preuat d'una persona, no vol aquest malviure. I ha arribat a la conclusió que confessar és imprescindible per intentar alliberar-se, que el deixin tranquil, a ell i la seva família, i poder respirar com un ciutadà més.