Sobre unions i èxits esportius
Set jugadors catalans han format part de la selecció espanyola que va guanyar diumenge el campionat del món d'handbol al Palau Sant Jordi de Barcelona. Set jugadors catalans dels setze que Valero Rivera va convocar. Si fa vuit anys, el 2005, quan la selecció espanyola va guanyar a Tunísia el seu primer títol mundial hauria estat agosarat dir que Espanya, sense els quatre catalans que en van formar part no hauria estat campiona, en aquesta ocasió, resulta més que evident que sense els set catalans, Espanya no hauria estat campiona del món. També és més que evident que els set catalans, sense formar part de la selecció espanyola, mai haurien estat campions del món.
L'any 2005, a la selecció que dirigia Juan Carlos Pastor hi havia quatre catalans (David Barrufet, Mariano Ortega, Albert Rocas i David Davis). En aquest 2013, Valero Rivera va cridar set catalans (Albert Rocas, Joan Cañellas, Viran Morros, Antonio García, Víctor Tomàs, Valero Rivera i Cristian Ugalde) i quan aquest darrer es va lesionar, el va substituir per un altre català, Aitor Ariño. M'imagino que ningú dubtarà del paper clau i fonamental que han tingut homes com Cañellas, Rocas, Morros i Tomàs durant tot el mundial i de l'aportació puntual i essencial de García i Rivera en la final i d'Ariño en el paper d'especialista en la defensa avançada quan calia.
De tot plegat hauríem de concloure que millor junts (“mejor unidos” que dirien els Ciutadans) que no separats, en una reedició dels èxits de les rojas de futbol i de bàsquet? No sé què en pensaran els jugadors, encara que m'ho puc imaginar, però personalment prefereixo que la selecció catalana pugui competir i quedi eliminada en els quarts de final, que no pas que no ho pugui fer i que la selecció espanyola, plena de catalans, sigui campiona del món.
Rivera, Sánchez Camacho, tot els unionistes i fins i tot Duran i Lleida, haurien pogut aprofitar el campionat per fer una petita enquesta sobre el tema. Per què? Doncs perquè podrien haver parlat amb croats, eslovens, serbis, macedonis i montenegrins, ja que aquestes cinc seleccions han participat en el campionat. Croàcia ha estat tercera; Eslovènia, quarta; Sèrbia i Macedònia van quedar eliminades en els vuitens de final i Montenegro, en la fase de grups. Què en pensen tots aquests jugadors, preferirien haver estat campions amb els colors plavi de la Iugoslàvia de Tito, o fer el que fan amb els seus colors? Si a l'antiga Iugoslàvia haguessin quedat “unidos”, i no s'haguessin matat els uns als altres, el mundial del 2013 i algunes edicions anteriors també, haurien anat com van anar? Iugoslàvia va ser bronze en els mundials del 1970 i 1974, subcampiona el 1982 i campiona el 1986. Des del 1990, Croàcia acumula un or, tres plates i un bronze i Iugoslàvia dos bronzes (el 1999 i 2001, encara amb Montenegro). La unió no sempre és necessàriament la força.