Vivim temps convulsos, dominats pel qüestionament de tot el que sembla una veritat irrefutable. No podem estar tranquils ni quan les portades dels diaris vessen porqueria –perquè no sempre és veritat i quan ho és, sovint és una veritat interessada– ni els pocs dies que hi ha treva, perquè la calma és la mare del temporal. En aquest combat d'interessos ideològics, polítics, empresarials, editorials, en aquesta guerra sense sang, ens volen fer creure que tenim les mans més brutes que ningú perquè deixem estar de voler ser com volem ser i siguem com volen que siguem. Però de l'esport ens arriben, de tant en tant, missatges encoratjadors. L'últim ens l'han enviat des de Vigo, rebutjant Salva Ballesta com a ajudant d'Abel Resino al Celta.

L'àmbit personal no ha d'influir en les possibilitats de trobar feina de qualsevol ciutadà. Però tot té un límit, i el Celta ha considerat que Salva Ballesta havia traspassat la línia vermella en tanta mesura i tantes vegades que no podien contractar-lo. Ballesta és el prototip de mascle hispànic carpetovetònic, un setrill de testosterona que vessa cada cop que veu una bandera (una de determinada, és clar), una arma de foc o un legionari. El seu enaltiment de feixistes, responsables de crims contra la humanitat, és intolerable. El seu deliri per la sang vessada en defensa d'una concepció particularíssima de la seva pàtria és injustificable. La devoció que professa per les actituds antidemocràtiques és vergonyant en el món occidental. La falta de respecte que ha demostrat per les expressions respectuosament antitètiques a les seves només tenen resposta en el codi penal. Però, malgrat tot, Salva Ballesta ha insultat com li ha semblat. És el que té la democràcia –i no seria descabellat preguntar-nos si és un problema–, que respecta fins i tot les manifestacions d'intolerància extrema, de totalitarisme. Com les seves.

Quan jugava, Salva Ballesta era l'aliment de les faccions neofeixistes que encara pul·lulen fent molt soroll per massa estadis de la LFP (i de fora de la LFP). Era el seu ídol. Però entrenar no és el mateix i ara ve el Celta per demostrar-nos-ho. Part de la caverna ja n'ha fet una qüestió política i titlla de radicals els aficionats del Celta. Em fan riure, quan no han editorialitzat contra els Ultra Sur, el Frente Atlético, els Biris i tants d'altres. Radicalment democràtics, en diria jo, dels seguidors del Celta.

No, Salva Ballesta no s'ha quedat sense feina per la seva ideologia. Això és el que –igual com deia al principi sobre la porqueria de les portades– ens volen fer creure. Ballesta no té feina perquè durant anys i panys ha donat mostres de ser un perill per a la relacions a dins d'un grup humà. Que és un indesitjable, vaja. Per això no el volen. I sabeu què és el millor de tot? Que la decisió del Celta deixarà retratat qualsevol equip que l'acabi contractant. La impunitat no és eterna, afortunadament.