La retrans­missió d'una com­pe­tició d'atle­tisme en pista deu ser una de les coses més com­pli­ca­des que es poden fer a la tele­visió. No per l'espai físic on passa tot, ja que es tracta d'un estadi o un pavelló, sinó perquè suc­ce­ei­xen mol­tes coses al mateix temps, la qual cosa vol dir que hi ha diver­sos punts d'interès. En una com­pe­tició d'atle­tisme es poden estar dis­pu­tant al mateix temps una cursa, un o dos salts i un llançament. I a la tele­visió, algú ha de deci­dir què i quan ens mos­tra als espec­ta­dors tot el que passa. Aquest algú és el rea­lit­za­dor i les seves pri­o­ri­tats poden no ser les nos­tres.

Com aquest cap de set­mana amb el cam­pi­o­nat d'Europa d'atle­tisme en pista coberta que s'ha fet a Göteborg. Estem a les mans del rea­lit­za­dor per veure les imat­ges, tot i que no ho estem per saber què està pas­sant. I aquí ve el pro­blema que motiva aquest arti­cle. El rea­lit­za­dor suec va deci­dir que havia de mos­trar el cam­pi­o­nat d'una manera deter­mi­nada i al peri­o­dista encar­re­gat de nar­rar-ho per TVE, Ernest Rive­ras, que ho feia des de Sant Cugat –a través de Tele­de­porte– no li va agra­dar com ho feia. Rive­ras seguia les pro­ves pel senyal d'imatge que li arri­bava, i que vèiem els espec­ta­dors, i també pel web de la fede­ració euro­pea i, per tant, rebia infor­mació de totes les pro­ves que s'esta­ven fent. Jo, diu­menge, feia el mateix. A la pan­ta­lla, però, només n'hi cap una, d'imatge.

I Ernest Rive­ras, satu­rat d'infor­mació, va escla­tar en una mena de rabi­eta en el tram deci­siu de la final de salt de llar­gada. Alguns dels salts deci­sius van coin­ci­dir amb la final dels 1.500 i el rea­lit­za­dor va deci­dir fer el que ano­me­nen un bucle, donar tot el bloc en un lleu­ger dife­rit, i no men­jar-se un tros per donar un tram en directe. Rive­ras, que ja sabia el resul­tat perquè l'havia vist al web, va escla­tar i va dir de tot al rea­lit­za­dor suec, en una reacció que li recordo en altres com­pe­ti­ci­ons –a Lon­dres, sense anar més lluny– que es basa en el dis­curs que el que ha de fer és dir el que sap en el moment que ho sap. Una reacció que con­si­dero que és una falta de res­pecte a aquell espec­ta­dor que, sim­ple­ment, està al davant de la tele­visió gau­dint de l'esport i a les mans del rea­lit­za­dor, però també del peri­o­dista nar­ra­dor, que em sem­bla que el pri­mer que ha de fer és expli­car, bé, el que surt per la pan­ta­lla.

Jo no he tre­ba­llat mai a la tele­visió, no he anat a no sé quants Jocs Olímpics i Tours, però quan miro una com­pe­tició d'atle­tisme per la tele­visió vull veure bé el que passa. No m'importa si ha pas­sat fa un, dos o cinc minuts, perquè el que vull és veure-ho tot. I tot al mateix temps no pot ser. Ho sé i ho accepto. Perquè vull veure com els atle­tes han fet les mar­ques que l'ordi­na­dor em diu que han fet. Ben pen­sat, si tinc les imat­ges i un ordi­na­dor amb què puc saber els resul­tats, per què neces­sito ningú que em digui res més? El neces­si­taré sem­pre que aporti un valor afe­git.