OPINIÓ
Final del malson, no de cicle
Marxa la pesta, però no posem encara punt i final a l'afer Mourinho. No cal traure pit, com ells el mostraren confonent la marxa d'en Pep amb el desgast que, en la seva delirant visió, li generava la presència del portuguès al front de l'adversari. Ens venç la sornegueria quan comentem que el final de cicle ha estat, en definitiva, seu, i contemplem la supervivència del president blanc com un triomf del barcelonisme, que no podria comptar amb un aliat millor. Després de la confirmació, hem respirat fondo, alleujats, perquè l'home era de toxicitat extrema, potser una xacra, com l'ha definit Vilarrubí. Ha aconseguit subvertir valors fins als extrems, arrabassar principis esportius en una contínua transgressió que ha durat tres llargs i extenuants cursos, però se n'ha sortit amb la seva perquè els fets viscuts, d'una gravetat inusual, han estat tolerats, permesos simplement sota raó que la finalitat justificava qualsevol mena de mitjà emprat en la fal·lera de posar fi a l'hegemonia blaugrana. No ha estat així i ens n'hauríem de felicitar tant com ells deplorar l'aposta realitzada, la voluntat de deixar la nau blanca en les exclusives mans d'un home assedegat de revenja contra aquells que, considerava, l'havien menystingut reduint-lo al rol de traductor. Lluny, però, del somriure satisfet que aquest personatge ha deixat un panorama de terra cremada, ha portat la rivalitat a extrems insostenibles, gens propers a res que tingui el mínim a veure amb esport, ciutadania i sana competició. Que consti, però, que en la seva renúncia hi ha quelcom de justícia poètica.
Mourinho marxa després de viure perpètuament indultat i deixa al madridisme un munt de factures pendents encara per pagar, fractures pendents de guarir. Malgrat que Florentino opti pels eufemismes, proclamant la increïble i hipotètica unitat de la massa social o el salt qualitatiu teòricament viscut, mala peça tindrà el successor al teler quan hagi de refer relacions entre lloctinents i dissidents, entre representats de Mendes i professionals independents d'una plantilla de gran valor ara menystinguda, a punt de renovació innecessària. El portuguès toca el dos i no deixa res aprofitable des del punt de vista de l'estricta aportació al futbol, només sospirem per la previsible i esperada rebaixa en les tensions d'un panorama excessivament polaritzat, endut per les vísceres, barallat amb el seny i la raó.
Felicitem-nos per traure'ns de sobre un pes mort i per continuar comptant amb el quintacolumnista infiltrat a la llotja aliena, que haurà de començar a jugar, i no ho sap, des de la casella de sortida, penalitzat per un formidable desgast institucional. Recuperem el pols i el ritme cardíac, ha marxat la nosa que amenaçava la salut col·lectiva del futbol i conformem-nos a comprovar que aquest món tan peculiar ara diversificarà atencions cap al Barça, el Madrid, el Chelsea i el Bayern. S'ha aturat l'incendi, ara hauran d'atendre la brasa viva que encara els pot fer molt de mal. Però és el seu problema, no haver jugat amb aquest malèvol foc.