El debat sobre el futur de les lligues
Aquest és un tema que fa temps que s'hauria d'haver abordat i que no s'ha fet per falta de valentia. Cada lliga té problemàtiques diferents, però el denominador comú és que totes tenen un perfil desfasat. En la LFP no s'ha volgut abordar la reducció d'equips, imprescindible per no matar els jugadors. Tenen raó els clubs que protesten pel robatori continuat que perpetren les seleccions –sobretot l'espanyola–, però en el que és a les seves mans, tampoc no fan res. Passar de 38 jornades a 34 sembla poc, però implica incorporar al calendari quatre setmanes llargues per treballar, recuperar-se, preparar millor els partits... I organitzar una segona A de 24 equips en dues fases no seria gens complicat i faria augmentar l'interès dels partits.
Amb tot, el futbol no és el que ho té pitjor. Dimecres, l'ACB va confirmar que el Manresa torna a ser equip de la Lliga Endesa. Una altra lliga hipertrofiada. Cap de les grans d'Europa té divuit equips i un calendari que, amb el nou format de Top 16, és inassumible per als màxims representants de la competició. Quan arriben els quarts de final de l'Eurolliga, els equips grecs o russos ajornen els seus partits de la competició estatal. En l'ACB, no. Ni tan sols es pot jugar Lliga Endesa dilluns quan s'ha tingut Eurolliga divendres. Però la problemàtica del bàsquet va més enllà. Que em perdonin –perquè sé que seré injust amb els seus interessos– els equips més modestos, però que algú m'expliqui quin sentit té una competició en què conviuen equips amb 20 milions de pressupost amb altres que en tenen 2. Que marxin els grans només els interessa a ells i perjudica globalment la lliga. Però reduir els equips a setze i tancar la competició permetria, d'una banda, reduir l'estrès (i les lesions) als grans i, de l'altra, exigir als modestos un pressupost mínim i el pagament dels salaris mínims, preceptes violats sistemàticament pels clubs més modestos atesa la política d'ulls grossos –potser l'única possible– de l'ACB. Tancant la lliga i reduint-la, els clubs de 2 milions d'euros no haurien de tenir tants problemes per passar a 3, perquè les inversions no estarien en mans de si la pilota entra o no.
Dimarts va ser el torn de l'Asobal, un cas encara més dramàtic que l'ACB, en què els grans perden partits perquè encara hi ha una competitivitat mínima. En tres anys, el Barça ha perdut tres partits de la lliga d'handbol. Un per temporada. Cada cop més, els catorze rivals restants eren presa fàcil dels blaugrana, un equip preparat per guanyar la Champions que trobava en l'Asobal l'instrument per mantenir la tensió competitiva imprescindible en una competició europea força discontínua. El Barça guanyava amb facilitat, però no podia descuidar-se perquè si fallava, l'Atlético –com anys enrere l'Ademar, el Portland...– l'empaitava. Sense rival d'altura, ja poden anar reinventant l'Asobal que aquest cas sembla tan irresoluble que l'única manera que el Barça competeixi de veritat deu ser disputant la lliga de França o a la d'Alemanya.