Roser Tarragó, una de les catalanes imprescindibles en l'or de la selecció espanyola de waterpolo en el mundial passat, ha tancat el seu compte de Twitter perquè els hereus del cromanyó que habiten a la península ibèrica li han dit el nom del porc. Total, perquè en el seu compte hi apareixia el símbol d'una estelada. Res més. Tarragó no ha dit mai res compromès, ha estat una persona prudent, amb unes piulades prudents. Però vés per on, l'or l'ha castigat perquè els cavernícoles que no sabien ni que existia –és a dir, cap dels seguidors del waterpolo, que són més intel·ligents– l'havien descobert fins ara.

Mira, Roser. Primer de tot, tens l'honor d'haver-te afegit a la llista de damnificats on hi ha Ivan Tibau, Oleguer Presas, Miquel Masoliver, Àlex Fàbregas... i tants altres anònims que han patit la intolerància d'una banda i de l'altra. M'explico. Que els troglodites alimentats per la caverna mediàtica espanyola i els grups polítics afins et crucifiquin no aporta res de nou. Els retrata, però, que no t'hagin descobert fins que has guanyat l'or en el mundial. És clar, fa un any, quan vas obtenir la plata a Londres, devien estar massa enfeinats amb Mourinho o la final olímpica de bàsquet com per furgar en el teu compte de Twitter. S'hi deuen haver posat veient l'escassa –i focalitzada en unes poques mans– presència de banderes espanyoles en el podi, que contrastava amb unes grades atapeïdes de banderes espanyoles pels frikis pagats per lamentable president Carpena.

Aquesta caverna, per com borda, no fereix. En canvi, emprenya més que el teu cas hagi servit per posar de manifest un cop més que aquí també tenim els nostres frikis. Si de veritat aspirem a un futur lliure, no podem demanar a cap Roser Tarragó que mori –esportivament– en combat. Sabem que no és covard, que si no parla és per poder continuar jugant, lluitant pels títols. Les coses van així en aquesta democràcia tan bruta, tan mal feta.

No Roser, no cal que te la juguis. No volem heroïnes del segle XXI. Només volem conviccions i que, quan toqui, votis. De moment, no pots guanyar cap mundial si no és amb Espanya, i exigir-te que hi renunciïs és viure en un altre món.

La causa de Catalunya no guanyarà ni un sol adepte amb retrets com els que he vist adreçats a la waterpolista mataronina. L'esport té una càrrega simbòlica incalculable, sobretot per als que no el practiquen. Per als esportistes, sobretot, és esport. Si no fos així, aquesta selecció espanyola amb seleccionador madrileny i majoria absolutíssima de catalanes –i no perdem de vista que amb sensibilitats nacionals molt diferents– no hauria fet ni medalla.

Roser, confio que l'or de Barcelona sigui l'últim que guanyes per un país que no és el teu. Mentrestant, que et vagi bé per Berkeley. Allà segur que et respectaran més.