Ja diuen que el futbol és un estat d'ànim. Ho redueixen als equips a la gespa, malgrat que el fenomen sigui ampliable a les graderies, allà on seuen i pateixen les diverses aficions que donen suport als protagonistes del joc. Pateixen? Bé, no totes. Quatre dies abans que s'iniciï la competició, tornem a reviure velles tradicions, i mentre aquí no les tenim totes, mostra ben catalana de caràcter, a Madrid continuen feliços, curulls d'autoestima, convençuts que aquesta temporada resultarà un passeig militar. Per enveja de dubtosos i pusil·lànimes, no els treus mai d'aquí, del convenciment que enguany caurà la desena, posaran fi al cicle del màxim adversari i seran capaços d'inventar la sopa d'all. Quina fe a prova de bombes demostren, any rere any, senyal d'identitat madridista que vés a saber d'on arrenca, però que mai trontolla. En un altre club, els tremolarien les cames només d'imaginar què succeeix als equips que deixa aquest Àtila de les banquetes conegut per Mourinho, que per allà on passa no torna a créixer la gespa en una bona temporada. A ells, optimistes fins a la temeritat, no els preocupa gens ni mica aquesta evidència que, en canvi, ensorraria en la misèria el Barcelona. Ja s'hi troben, ja s'hi veuen, tradició d'agost, i queden quatre dies per veure'ls batejar Ancelotti com Carlitos amb aquella familiaritat tan castissa que gasten a l'hora d'inflar pit i creure's els millors.

I per contrast, com va l'estat d'ànim per aquí? Amb franquesa, anèmic, com el pobre Neymar. Per sobre del reforç d'aquest jove talent, pesen dos factors. Un, gairebé inconscient: la pena d'arrossegar els set gols del Bayern, ferida no cicatritzada que fa parlar d'ambicions amb la boca petita. L'altre, una creixent obsessió consistent a creure que sense nou central no es pot anar enlloc, malgrat Messi, malgrat el full de serveis anterior del col·lectiu i malgrat incomptables evidències. No cal preocupar-se, el culer és així, ara, abans i demà. Ja pot augmentar de manera exponencial el nombre de trofeus a les vitrines que el barcelonisme no es desempallegarà mai d'aquest fatalisme, teixit a còpia de Gampers i “d'aquest any, sí” que portaven a estimbar-te any rere any abans i tot de menjar els torrons. Curiós, el fenomen, res a veure amb fets contrastats. El Barça serà qui jugui la setmana vinent la supercopa gràcies als cent extraordinaris punts assolits en la darrera lliga i, per contra, només sentim ai, ai, ai, no fos cas que els blancs hagin trobat la pedra filosofal. Si pot ser, que ningú expliqui a Gerardo Martino aquestes peculiaritats de caràcter. Més val que l'home visqui aïllat d'aquests singulars, i eterns, estats d'ànim, tan típics de la casa com els colors blaugrana. Som així, què hi farem.