Dos no s'avenen si un no ho vol
el jugador s'aferra al contracte
Jordi Trias va arribar al Joventut l'estiu del 2010, fa tan sols tres anys. El primer any (2010/11, amb Pepu Hernández) va ser bo en minuts, però en sentit decreixent. En el segon (ja amb Salva Maldonado) els 31 minuts per partit van caure a menys de 13 i si la temporada passada van passar de 15 va ser per la fugida de Tony Gaffney i la impossibilitat de fitxar. Ni una queixa de la seva actitud, del seu tarannà positiu. Trias, però, té dos anys més de contracte i és el jugador més ben pagat de la plantilla, amb diferència. Un contracte que, per cert, li va firmar el mateix president Villacampa en un moment en què les perspectives econòmiques de la Penya no és que marquessin un declivi, és que havien d'haver estat un seriós motiu d'alarma.
Fins aquí, res que no hagi passat cada estiu dels dos últims anys. La Penya va firmar un contracte llarg a Trias i al cap d'un any ja es penedia del que li pagava. Cada any, club i jugador s'han assegut a parlar-ne, i cada any Trias ha acceptat una rebaixa salarial a la qual no estava obligat. I significativa. Sobren dits en una mà per comptar els jugadors ACB que han acceptat retallar-se un terç del seu salari.
Però ara, tant se val. L'entrenador li ha perdut la confiança i el club considera que el seu salari està tan lluny del que li pot pagar que no val la pena ni parlar-ne. No cal, no et volem. Com qui condemna sense dret a defensar-se. Compte, però, que tibant tant la corda Trias pot fer-se fort en el seu contracte –que l'administrador judicial que va supervisar la gestió de la Penya sota la llei concursal va validar– i després no valdrà dir que aquell que era tan bon noi ho ha deixat de ser.
És evident que la Penya del 2013 no pot sostenir la nòmina del jugador. També ho és, vista la trajectòria recent del club, que quan fa tres anys li van fer l'oferta no van tenir el dia més clarivident. Però els contractes vinculen dues parts i si el vols trencar, ja saps què et toca: com a mínim, negociar, i no entrar en plantejaments de busca't la vida que voregen el mobbing. Que dos s'avinguin si un no ho vol és una quimera absoluta.
Aquesta afirmació em fa pensar també en el cas d'Àngel Mullera. L'atleta de Lloret deia en una entrevista a aquest diari que competint amb Espanya s'hi sentia bé, però que cada vegada li agrada menys. Puc assegurar que Mullera, de maulet, no en té res. I em sembla que el seu cas és arquetípic d'una gran majoria dels que formen l'independentisme del 2013. Poc dogmàtic, molt pragmàtic. Un col·lectiu heterogeni però tip de preses de pèl, de demostracions de domini per la força, de falta de democràcia i d'asfíxia financera sense cap altra justificació que mantenir uns privilegis en uns territoris que a Catalunya ens són negats sistemàticament. Un col·lectiu que sap que amb Espanya ja no s'hi pot avenir perquè la seva classe dirigent no atén a raons. Un independentisme funcional, però convençut que ja no hi ha marxa enrere.